Pel Pirineu central

Des de fa uns quants anys, per la segona Pasqua, en Natxo, en Fèlix i jo sortim a caminar tres o quatre dies. Aquest any hem anat a la part central del Pirineu, entre Navarra i Aragó. Ens ha fet bons dies, però amb força vent, i en algunes ascensions també hem trobat més neu que no ens imaginàvem. En total han estat quatre caminades que ens han permès admirar les parts altes de les valls d’Aspe, de Salazar, d’Ansó i de Roncal, amb grans boscos de pi roig, roures, faigs i avets, i amb prades extenses tant al fons de les valls, com als replans i a la part alta de les muntanyes, on pasturen els ramats. Tan sols les crestes i els cims més enlairats són domini de la roca nua.

3. La Mesa de los Tres Reyes

El tercer dia toca atacar la Mesa de los Tres Reyes, la segona cota en importància de la sortida; fa 2.448 m segons la cartografia de l'Alpina. El nom prové del fet que en el cim confluïen els antics regnes de Navarra, Aragó i França. Aquesta característica de vèrtex limítrof la continua conservant; ara, però, liquidats tots tres regnes, ho fa entre el Regne d’Espanya, la República Francesa i les autonomies de Navarra i d’Aragó.

La Mesa és el punt més alt de l’orografia navarresa i constitueix una ascensió mítica per als muntanyencs de la comunitat; com a Catalunya pujar a la Pica d’Estats. Per això, i també perquè és diumenge, de camí cap al cim ens trobem amb grups que en tornen o que s’hi dirigeixen.

Són les 8 h del matí. Partim del refugi de Linza (1.350 m) i comencem a enfilar-nos pels prats que l’envolten, en direcció nord-est. Aquest primer tram el fem acompanyats d’un ramat de vaques que en Fèlix, com si en fos el pastor, va arriant amunt. Crida interjeccions, fa petar la llengua, els parla, les colpeja lleument amb el bastó si s’aturen; talment sembla que ho hagués fet tota la vida. Les vaques, xino-xano, van pujant a un ritme que no podem superar i les duem amb nosaltres fins a un replà ampli, on es queden. Nosaltres continuem.

Mentre pujo, noto molèsties en un turmell. Segurament de la llarga baixada d’ahir pels prats en pendent i la fageda. Això i el cansament que arrossego em fan decidir que tampoc no faré el cim. Els acompanyaré fins a la cabana de la Foya a Solana i tornaré enrere. D’aquesta manera també quedarà resolt el problema que es plantejava amb el cotxe, ja que en Natxo vol tornar per un camí diferent. Faré d’equip de suport.

Pujant al coll de Linza comencem a trobar neu. Quan arribem a dalt som a 1.940 m, i s’obre una perspectiva dilatada de prats ondulats, pales de neu, muntanyes arrodonides i les moles rocoses de la Mesa i altres cims en la llunyania. Com ahir i abans d’ahir, fa sol i vent. Descansem una estona i aprofitem per mirar el mapa i establir el punt de trobada de la tarda.

Des del coll de Linza el camí fa tot un seguit de baixades i pujades suaus fins a la Foya a Solana, una mena de fondalada a 1.800 m d’altitud a partir de la qual s’empren una dura ascensió d’una hora i mitja fins a la Mesa de los Tres Reyes. A la cabana esmorzem i ens acomiadem. Els desitjo sort i ens emplacem entre les 4 i les 5 de la tarda a l’aparcament de Belagua. Els veig començar l’ascensió amb sentiment contradictori; per una banda em sap greu no acompanyar-los, però per l’altra m’alegro de no haver de fer els més de 600 metres que encara els queden. Per consolar-me penso que he fet bé, que tinc més anys que ells i que necessito un descans.

De tornada em creuo amb força gent que puja i que es distribuiran per les muntanyes, uns cap a la Mesa, uns altres cap al Petrachema, d’altres simplement passejaran sense un objectiu clar, tan sols per respirar aire pur i admirar relleus i vegetació. El vent sembla que ha afluixat i fa calor. Una dona solitària esmorza asseguda en un prat. Ens saludem. Una parella, ella embarassada, em pregunten com està per anar a la Mesa. Els dic que hi ha força neu –ens ho han informat al càmping– i que encara els en falta un bon tros. Són molt joves i tenen rostres serens i agradables. “Bé, arribarem on arribarem, oi?”, diu el noi dirigint-se a la noia. A ella li brillen els ulls quan somriu. En separar-nos, noto que l’encontre m’ha alegrat, i em tombo per veure’ls allunyar-se amb un sentiment indefinit d’enveja i tendresa. Són tan joves! Els desitjo felicitat. Vaja, sembla que la immensitat de les muntanyes m'ha entendrit. Els prats estan plens de flors i m’entretinc fent fotografies. Arribo al refugi sobre dos quarts d’una.

Belagua és una de les tres valls que s’obren en forma de ventall a partir d’Izaba, on conflueixen el tres rius que les drenen. La de Belagua és la del mig; s’inicia en direcció nord-est i descriu un arc ampli que situa la capçalera al sud-est. En el sector anomenat Llano de Belagua, la vall s’eixampla i acull nombroses bordes envoltades de prats amb ramats. És un paratge idíl·lic. L’àrea protegida de Mata de Haya, on hi ha l’aparcament i la zona de pícnic, és al final d’una recta de la carretera, abans que travessi el riu i comenci a pujar. Hem quedat aquí.

Són prop de les dues i com les taules amb ombra estan ocupades per famílies, m’endinso en el bosc de faigs per dinar tot sol, sense els crits de les criatures i la remor del generador del bar-restaurant. Quan acabo, faig un passeig seguint uns senyals vermells i blaus que presumptament m’han de dur al dolmen d’Arrako. Però a mig camí rebo un SMS que m’adverteix que arribaran a les 16,30. Miro el rellotge i veig que gairebé ho són; de manera que renuncio al dolmen i tallo pel dret cap a l’aparcament.

Però no arriben. A les 17,15 els truco i me n’adono que, on sóc, no hi ha cobertura. Miro el mapa i veig que el camí és clar; només cal seguir el GR-12 des de la Foya de Larra, deixar-lo després del coll de Larreria i tirar avall per un camí ben senyalat. Espero sense comprendre què els pot haver passat. A les 18 h em començo a inquietar i, després de demanar a la dona del bar que, si vénen, els digui que m’esperin, agafo el cotxe i surto a buscar un punt on hi hagi cobertura. A uns 4 km, sento que m’entren tres missatges seguits al mòbil. Dos són avisos de trucades perdudes, el tercer és un SMS on em diuen que van retardats. Això em tranquil·litza i torno a l’aparcament. Encara he d’esperar més de mitja hora per veure’ls arribar, suats i cansats, per la part oposada d'on ho havien de fer.

Què ha passat? Res, que s’han perdut. Han seguit els indicadors del GR-12, que deien que duia a Belagua, i els ha dut a l’antic refugi, 500 metres més amunt d’on havíem quedat. Han hagut de baixar per la carretera, fent dreceres per entremig del bosc. No ho entenc. Al mapa està ben clar on va a parar el GR. Mentre prenem una cervesa al bar mirem el mapa d’en Natxo i el meu, i l’enigma s’aclareix. El seu és d’una edició més antiga i no té el GR-12 marcat, de manera que no podien saber on duia. I com els indicadors deien Belagua, s’han pensat que duia a l’àrea de pícnic. Era el més lògic: el refugi està en ruïnes. Ja tenim l’anècdota d’aquest any.

Són quarts de vuit i agafem el cotxe per anar a Izaba, on passarem la nit.