Des de fa uns quants anys, per la segona Pasqua, en Natxo, en Fèlix i jo sortim a caminar tres o quatre dies. Aquest any hem anat a la part central del Pirineu, entre Navarra i Aragó. Ens ha fet bons dies, però amb força vent, i en algunes ascensions també hem trobat més neu que no ens imaginàvem. En total han estat quatre caminades que ens han permès admirar les parts altes de les valls d’Aspe, de Salazar, d’Ansó i de Roncal, amb grans boscos de pi roig, roures, faigs i avets, i amb prades extenses tant al fons de les valls, com als replans i a la part alta de les muntanyes, on pasturen els ramats. Tan sols les crestes i els cims més enlairats són domini de la roca nua.
4. El Kartxela
Amb 1.979 m, el Kartxela és el més modest dels nostres objectius. Tanmateix, una vegada a dalt resulta un mirador extraordinari des d’on podem veure l’Ori, l’Anie, la Mesa de los Tres Reyes i tots els cims i valls que es disposen al seu voltant. I és que el contrafort pirinenc que presideix el Kartxela s’avança cap al sud tot dominant les valls navarreses de Belagua i Minxate. El Kartxela té un ascensió curta des del refugi de Lutoa, però nosaltres escollim pujar des del fons de la vall de Belagua.
Des d’on partim l’altímetre marca 892 m, per tant tenim pel davant una ascensió de més de mil metres que ens ocuparà tot el matí. Són les 9 h, i com volem baixar a dinar a la Venta de Juan Pito no ens hem d’entretenir gaire. Agafem un sender senyalitzat al mapa com a CR (camí reial), que inicialment transita per prats i que ens condueix fins al dolmen d’Arrako, que ahir no vaig arribar a veure. Una mica més enllà del dolmen hi ha l’ermita que li dóna nom. Però com anem amb pressa hi passem de llarg sense acostar-nos-hi. Ja ho farem a la tornada si hi ha temps.
Superat el tram de prats, el sender s’endinsa per una fageda i va a sortir a la carretera, a l’altura de la venta de Juan Pito. Però està tancada; haurem de buscar una altra opció per dinar. No ens hi capfiquem i seguim pujant per la fageda fins a guanyar els prats d’altura. A partir d’aquest moment el camí puja amb més suavitat i flanqueja el barranc d’Arrakogoiti per la dreta fins al coll del mateix nom. L’esperó petri que presideix el Kartxela ja és ben visible. Aquest anys la florida del bàlec s’ha avançat i les mates florides cobreixen els vessants amb el seu groc intens.
Fa vent, tot i que no tant com els dies anteriors, i els núvols desfilen a gran velocitat. Les previsions eren de pluja i duem les capelines a la motxilla. Arribem al coll d’Arrakogoiti (1.416 m) a les 10,30 h i enllacem amb el GR-12. Els faig broma amb l’anècdota d’ahir. I és que des del refugi de Belagua, on van arribar, fins aquí tan sols hi ha mitja hora de flanqueig. Si es descuiden fan la Mesa i el Kartxela d’una tacada.
El GR-12 ens condueix en 30 minuts al coll de Gimbeleta, on esmorzem. El coll està a 1.815 m, de manera que tan sols ens queden poc més de 150 m per arribar a dalt. La veritat és que em sorprèn el bé que em trobo. La frega de crema antiinflamatòria que em vaig fer anit al turmell ha fet efecte i la molèstia ha desaparegut gairebé del tot. Em feia falta descansar. O potser és que després de tres mil metres en tres dies estic agafant-li el gust. No ho sé, però hem pujat com esperitats. Gairebé mil metres en dues hores. No està malament a la nostra edat, que cap dels tres és un jovenet, especialment jo que ja vaig disparat cap a la setantena. I penso que estic fen ara, als seixanta anys, el que no vaig fer als trenta. Per què? Què va passar? La feina, el fill, les dones..., i jo, jo tampoc no estava com estic ara. Em faltava serenitat, assossegament, solidesa, conformitat, convenciment, volia ser i això em preocupava massa, perquè no sabia com fer-ho. El temps, i potser també l’encert de canviar de feina, de deixar el cinema i posar-me a escriure ho han fet. No ho sé, sigui el que sigui, ara em sento molt millor que als trenta anys, i no tinc cap sensació de pèrdua, al contrari, penso que he guanyat en valor i en valors.
Els meus companys em tusten l’esquena, tan satisfets com jo, i m’animen a continuar. “Vinga que gairebé ja som a dalt”, diu en Natxo, i passa al davant. Ara el que resta d’ascensió és més atlètic. La sendera es desdibuixa en la roca i de vegades cal grimpar. El Kartxela queda amagat darrere el Keleta (1.904 m), que és el que s’acara a la vall. Arribem al cim per una cornisa estreta i ens hi instal·lem una estona. Són les 11,30 h. Avui no hem vist ningú, tot i que a Izaba és festa, celebren la romeria a la Mare de Déu d’Idoia. Al matí, quan hem sortit al carrer, ens hem topat amb una coral de gent gran que cantaven cançons dedicades a la Mare de Déu.
Baixem pel mateix camí i a les 13,30 h ja som a l’ermita d’Arraco, que no té res de particular. Tret d’una campana encastada en una finestra sembla una borda més de la vall. Decidim anar a dinar al bar-restaurant de la zona de pícnic de Belagua, on en Natxo i en Fèlix es mengen un entrecot d’un quart de quilo amb patates i jo un bacallà a l’ajoarriero i ens bevem una ampolla de vi. Estem contents i en Natxo tira floretes a la mestressa, una francesa entre els quaranta i els cinquanta anys força atractiva, a la qui atorga el títol de Princesa de Belagua. A ella li fa gràcia i ens explica breument la seva història. Fa tres anys que té el bar, però en porta molts més movent-se d’un lloc a l’altre per les valls pirinenques de Navarra. Ens diu que abans vivia a Isaba. El lloc és petit però molt agradable i mentre dinàvem, s’ha omplert de francesos, que també fan festa per la segona Pasqua. Una bola de vidre penjada davant d’una lluerna descompon els raigs del sol en una pluja de reflex multicolors. Un d’aquests va a parar a la cara d’un francès galtaplè i li pinta el nas vermell. Ens fa gràcia. El francès, que no sap de què riem, ens mira amb malfiança. Paguem i ens acomiadem de la mestressa, assegurant-li que si tornem a Belagua, la visitarem.
I a les quatre emprenem la tornada a Barcelona, plantejant-nos ja on anirem l’any que ve.