Pel Pirineu central

Des de fa uns quants anys, per la segona Pasqua, en Natxo, en Fèlix i jo sortim a caminar tres o quatre dies. Aquest any hem anat a la part central del Pirineu, entre Navarra i Aragó. Ens ha fet bons dies, però amb força vent, i en algunes ascensions també hem trobat més neu que no ens imaginàvem. En total han estat quatre caminades que ens han permès admirar les parts altes de les valls d’Aspe, de Salazar, d'Ansó i de Roncal, amb grans boscos de pi roig, roures, faigs i avets, i amb prades extenses tant al fons de les valls, com als replans i a la part alta de les muntanyes, on pasturen els ramats. Tan sols les crestes i els cims més enlairats són domini de la roca nua.

1. Ascensió al pic d'Anie

La primera caminada ha estat l’ascensió al pic d’Anie (Auñamendi, en euskera) pel cantó francès. Estranyament, la línia fronterera entre Espanya i França, que acostuma a circular per cims i colls emblemàtics, en aquesta ocasió passa en direcció nord-sud pel faldar de la muntanya i deixa el cim en territori francès. Segons els francesos l’Anie fa 2.507 m, però la cartografia catalana de l’Alpina només n’hi atorga 2.499 m. Metro més metro menys, és el cim més alt d’aquest sector del Pirineu i arribar-hi ens va costar una bona suada.

A les 8 h del matí deixem el cotxe al refugi de Labérouat (1.442 m) i agafem el GR-10 francès –que recorre el Pirineu des d’Hendaye fins a Banyuls-sur-Mer. Aquest primer tram de camí discorre en ascensió lenta pel bosc de Lagrave, una fageda esplèndida que s'esten als peus dels Orgues de Camplong. Abandonem la fageda i entrem al secor de prats alpins fins a la cabana de Cap de la Baitch. Ja hem començat a trepitjar clapes de neu. Allí on la neu ha desaparegut, el prat forma una catifa verda brillant, esquitxada de flors de colors vius. En Natxo sap que a la cabana hi venen formatge de pastor i anem amb la intenció de comprar-ne. Però ens trobem que està tancada i el pastor absent. Segurament encara és massa aviat per instal·lar-s'hi a passar l’estiu. De manera que hem de recórrer al fuet i a la sobrassada de les nostre motxilles. Són les 9,30 h i estem a 1.700 m d’altura. Encara ens en falten pujar 800 més.

Després d’esmorzar, abandonem el GR-10, que tira al nord, cap al pas d’Azuns, i ens enfilem en direcció sud-oest, cap a l’Anie, que veiem al davant. Cada vegada les clapes de neu són més extenses; però és aviat i encara està força dura, i no ens hi enfonsem gaire. Fa sol i un vent del sud intens i constant que ens fastigueja de valent. A poc a poc anem pujant fins arribar a la base del cim, que flanquegem per la dreta per atacar-lo pel darrere. En Natxo obre camí per una gran pala inclinada i mentre li segueixo les passes ajudant-me dels dos bastons per mantenir l’equilibri em pregunto què diantre ens empeny a fer aquell esforç esgotador. És un repte personal? És un delit incontrolable? És l’afany d’arribar on pocs arriben? La veritat és que en el meu cas no sé què respondre. En Natxo i en Fèlix són uns apassionats de la muntanya, jo no. Tampoc no crec que sigui un repte.

I la prova és que a 130 metres del cim, tip del vent i de grimpar per la roca, em planto en un replà i els dic que ja en tinc prou, que no se m’hi ha perdut res allà dalt. No s’ho poden creure. No faràs el cim? No, no faré el cim, cent-trenta metres més amunt veuré el mateix que veig des d’aquí. Ells, evidentment, continuen; la pruïja del muntanyenc és arribar dalt de tot de la muntanya. On s’ha vist quedar-se a 130 metres de la coronació després d’haver-ne pujat més de 900? Però no em convencen. Faig unes quantes fotografies, m’encongeixo darrere una roca i em poso a rosegar galetes per matar l’espera. I mentre espero, medito la resposta a la pregunta. Crec que el que m’empeny a caminar per aquests viaranys és descobrir, trobar paratges nous on la disposició harmònica dels seus elements em provoquin una sensació grata, una emoció intensa, una admiració per allò que contemplo comparable a la que pugui experimentar davant d’una obra d’art humana. A la naturalesa són les lleis geodinàmiques i biològiques les grans artífex de l’obra, sovint modificada per la intervenció humana. Però no necessàriament en detriment dels resultats. He vist paisatges humanitzats d’una bellesa impressionant. I sé que si no em moc, em perdré la possibilitat del descobriment. Les muntanyes no vindran a mi, ni les fagedes, ni les valls clapejades de cases i conreus, ni els cels blaus, ornats amb tota la tipologia de núvols que en algun moment em vaig aprendre. Crec que per això sóc aquí, arraulit sota una penya, amb el vent xiulant al meu voltant com un déu enfurismat, esperant que en Fèlix i en Natxo baixin del seu cim inhòspit i tornem cap a placidesa de la vall. I la veritat és que malgrat el cansament, el vent empipador i no haver arribat al cim, estic satisfet d’haver fet l’esforç de pujar fins aquí i veure el que he vist. 

A la tornada ens aturem a dinar a la cabana de Cap de la Baitch i descansem una estona. És la una del migdia. Cap a les dues reprenem el camí. Ara amb molta més calma em dedico a fotografiar algunes de les espècies en floració del prat alpí: el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus), la genciana alpina (Gentiana alpina), la pastorella (Genciana verna), el rovell d’ou (Trollius europaeus), que punteja l’herba amb el seu groc brillant, l’orquis mascula, una petita orquídia pròpia de les nostres latituds. També fotografio algunes espècies que no conec amb l’esperança de poder-les identificar.

De camí cap a Sainte-Engrâce, on acabarem la jornada, ens aturem a Lescun, la població més gran de la vall d’Aspe, per la capçalera de la qual hem transitat.