Aquest pont de l’1 de maig vaig ser a Sant Llorenç de Morunys amb la Isabel i, tot i el mal temps, vam poder caminar pels seus envoltants, que són d’una majestuositat sorprenent en conjugar-se i fer-se visibles tot una sèrie de processos tectònics i geomorfològics relacionats amb la formació del Pirineus.
El conjunt més singular i que atrau geòlegs de tot el món per la claredat amb que es mostra el resultat del procés geològic que ha tingut lloc és el que formen les serres dels Bastets i de Busa, i que des del mirador del cementiri de Sant Llorenç es pot observar tot llegint un plafó explicatiu. (La foto, però, no està feta des del cementiri, sinó des d’un punt de la carretera que puja a coll de Jou). El que veus més enllà del poble, a l’altra banda del pantà de la Llosa del Cavall, són dues masses potents de conglomerats; una, la de la serra dels Bastets, disposada en capes gairebé verticals, i l'altra, la de Busa, més enlairada, en disposició horitzontal, amb una lleu deformació còncava. L’explicació és, com la majoria dels processos relacionats amb la formació del relleu, complexa i connecta la gènesi tectònica que lentament eleva els Pirineus allà on hi havia una conca sedimentaria amb dipòsits de conglomerats i el cicle erosiu que s’inicia en les terres emergides i que acumula noves capes de conglomerats en la conca d'avantpaís, que acaba per desaparèixer. De manera que, mentre els conglomerats més antics es van replegant a causa de les pressions tectòniques, els més moderns, al seu damunt, són tan sols lleugerament deformats. Posteriorment, l’enfonsament de la xarxa fluvial posa al descobert aquesta discordança progressiva, que és com el geòleg Oriol Riba va batejar el fenomen l’any 1973, en descriure’l.
Tot això ho conto, previa documentació, perquè la Isabel, mentre admiràvem l’esplèndid paisatge que s’estenia davant nostre des del mirador de la Creu del Capolat, al capdamunt de la serra de Busa, em va preguntar com podia ser possible un relleu tan magnífic, i jo, que per la meva formació de geògraf hauria d’haver-li-ho sabut explicar, no vaig saber què dir-li. I no és que m’hagués pres el pas per la universitat a la “bartola”, com diuen els castellans, sinó que els estudis de geografia són uns estudis interdisciplinaris que em van proporcionar els elements bàsics per saber interpretar un paisatge, però sense entrar en consideracions més profundes, reservades per a disciplines més específiques com la geologia, la botànica, la meteorologia, la demografia, la historia o l'antropologia. És a dir, un geògraf sap una mica de tot, però res en profunditat, si més no en el meu cas.
A part de la seva singularitat geomorfològica, la serra de Busa és un destí atractiu per caminar, ja que el paratge conjuga l’encant bucòlic de les prades de muntanya, cobertes de flors en primavera, les panoràmiques espectaculars des de les balconades de les cingleres i l’al·licient esportiu de senderes i graus que circulen per alzinars i boscos de roures i faigs a les zones més obagues. Unes quantes masies repartides pel pla, algunes ja abandonades, humanitzen un paisatge de contrastos, al qual s’hi pot accedir per carretera asfaltada des de la C-26, de Solsona a Berga (trencant a l’altura del km 114,2, entre Olius i Navès) o per la pista que du al coll d’Arques des de la carretera C-462, de Solsona a Sant Llorenç de Morunys, a l’altura del km 18,5. Com érem a Sant Llorenç, en un primer moment vam intentar pujar per la pista de coll d’Arques, però ens vam trobar que una esllavissada recent a causa de les pluges l’havia tallat i vam haver de tornar enrere. Incidents de la muntanya.
L’únic a lamentar de la nostra visita al pla de Busa és haver constatat la lenta agonia del pi roig a causa del canvi climàtic i que està deixant el paisatge d’amplies zones de Prepirineu sembrat d’arbres morts o depauperats, amb el brancatge cendrós despullat de fulles i amb bosses de processionària acabant-los de rematar.