El cap de setmana passat vam ser a la Cerdanya. En Natxo i la Mercè han llogat un apartament a la Tor de Querol i ens hi van convidar. Feia anys que no havia estat en aquesta part de la comarca i em va sorprendre la seva transformació urbana. Els pobles s’han engrandit i els nuclis antics han quedat envoltats per noves construccions de xalets amb jardí, sèries de cases adossades i edificis de quatre o cinc plantes d’apartaments, i una certa perifèria industrial i comercial va fent aparició en els nuclis principals —Puigcerdà i la Guingueta d’Ix (la Bourg-Madame francesa). La neu va posar de moda la Cerdanya a finals dels anys seixanta i en aquests cinquanta anys la seva economia ha fet un tomb que comença a reflectir-se en el paisatge, cada vegada més supeditat a les exigències del sector turístic, que s’ha convertit en el primer i més dinàmic de la comarca.
Tanmateix, l’encant bucòlic d’aquesta plana envoltada de muntanyes perdura i, guiats pels nostres amics, que durant anys van tenir casa a Llívia i se la coneixen bé, la Isabel i jo en vam poder gaudir.
Per començar vam ascendir al turó de Bell-lloc, al cim del qual hi ha el santuari de Santa Maria de Bell-lloc, amb una església romànica del segle XII. Des d’allà dalt, la vista sobre la Cerdanya és extraordinària i et pots fer una idea de la seva gènesi geològica, ja que veus perfectament les dues alineacions de muntanyes que la delimiten, al peu de les quals passen les falles que expliquen l’enfonsament d’aquest fragment de territori pirinenc a finals de l’orogènia alpina, farà cosa d’uns vint milions d’anys, la seva ocupació momentània per un llac i el posterior terraplenant fins a configurar aquesta plana tan singular, solcada per un riu Segre jove i bulliciós, que la ressegueix en tota la seva longitud, de nord-est a sud-oest. Com el dia no era clar i els infinits, finament emboirats, em vaig haver de conformar amb la contemplació del panorama i renunciar a endur-me’l a casa en la memòria flaix de la meva càmera.
La segona aproximació a la comarca ens va posar en contacte amb els seus límits muntanyosos, en concret amb la serra de Fontviva, vinculada al massís del Carlit (2.921 m), a la capçalera de la vall de Querol. Mitjançant una breu caminada d’una hora ens vam situar a l’estany de Fontviva (1.890 m), que reuneix tots els trets propis d’aquest Pirineu axial que delimita la comarca pel nord: materials antics, en aquest cas llicorelles i granits, elevacions que ratllen els 3.000 metres, relleus modelats pel glacialisme quaternari, prades alpines i boscos amb avets, pins, bedolls i faigs. L’indret es troba dins del terme de Portè (Porté-Puymorens per als francesos), a poca distància del famós coll de Pimorent (2.618 m), on els ciclistes del Tour de França cada any hi deixen la ronyonada.
La passejada Llívia-Gorguja-Estavar-Llívia al caure la tarda ens va permetre caminar pel fons de la plana, entre els cultius farratgers, enguany d’un verd estantís per la manca de pluges, que, juntament amb els prats, són la base de la tradicional activitat ramadera de la Cerdanya. També ens va servir per constatar les transformacions que l’èxit turístic ha propiciat, unes bones, com la rehabilitació de moltes de les cases velles dels pobles i dels petits llogarets per convertir-les en segones residències o dedicar-les a l’allotjament rural, i d’altres no tan bones, com l’ampliació dels nuclis urbans, cada vegada més visibles, i l’aparició d’urbanitzacions aïllades, càmpings i conjunts de bungalows amb la corresponent ampliació de la xarxa de vials asfaltats que, a poc a poc, van destruint l’encant rural de la plana cerdana.
Vam acabar la visita a la Cerdanya dilluns al matí amb l’ascensió al turó del castell de Llívia. Del castell i les seves defenses en queda ben poca cosa perquè a finals del segle XV el rei Lluís XI de França el va fer volar, però des d’allà dalt es té una visió magnífica de la comarca i de la vila, al peu del turó. Llívia té un origen molt antic, anterior a la dominació romana, durant la qual es va convertir en capital de la Cerdanya amb el nom llatí de Iulia Lybica, condició que va mantenir fins a la fundació de Puigcerdà al segle XII. Des del tractat dels Pirineus de 1659 entre França i Espanya, que va dividir la comarca, Llívia és un enclavament espanyol dins de territori francès. Això li ha proporcionat un atractiu especial per als turistes, que recorren els 5 km de carretera internacional que la separen de Puigcerdà per visitar la famosa Farmàcia de Llívia, la més antiga d’Europa —existia ja l’any 1415. Actualment, la farmàcia de la família Esteve —27 generacions d’apotecaris— forma part del Museu de Llívia. Malauradament, nosaltres no la vam poder visitar perquè els dilluns el museu tanca.