Per la serra d'Ancosa

Desafiant la fredorada que ens ha caigut al damunt, diumenge, en Natxo, en Fèlix i jo vam anar a la serra d’Ancosa, i com és de llei quan surto amb tots dos dos, vaig haver de matinar de valent. Em van passar a buscar a les 6,30 h, que per a ells ja era massa tard, i ens vam dirigir cap al poble de la Llacuna, a l’extrem meridional de la comarca de l’Anoia. La serra d’Ancosa és una elevació modesta dins de la serralada Prelitoral que separa les valls de Miralles i de la Llacuna de les terres deprimides del Penedès. En sentit estricte, l’elevació màxima és el puig Castellar (944 m), però si estirem els seus límits geogràfics cap al sud-oest, aleshores el punt més alt és Montagut (983 m), a l’Alt Penedès.

A les 7,45 h deixem el cotxe a un kilòmetre de la Llacuna, al costat de la carretera BP-2121, tot just superat el coll de la Creu del Pla, i comencem a caminar amb la primera llum de l’albada. Com és tracta de fer una matinal i no assolirem grans cotes i ni farem un recorregut d’aquells infinits que es ventilen un mapa de l’Alpina d’una tirada, en Natxo ha establert una sèrie d’objectius —ell en diu “al·licients”—, per tal d’orientar les nostres passes amb sentit.

El primer al·licient és el poblat ibèric del Puig Castellar, al qual arribem amb el primer sol del matí. Es tracta d’un petit poblat d’escàs atractiu per al profà, al vessant oriental de la muntanya i que no s’ha de confondre amb el més important i lluït poblat ibèric del Puig Castellar, de Santa Coloma de Gramenet.

El segon al·licient és a tocar, es tracta de pujar al puig Castellar i contemplar el panorama des d’allà dalt. Com el dia és clar, veiem des del  Pirineu, al nord, ben nevat, fins a la silueta dels Ports, al sud, amb tota la sèrie de muntanyes destacades entremig; el país de punta a punta. Com fa una mica de vent i la sensació de fred és intensa, no ens hi estem gaire, el just per fer un parell de fotografies.

Descendim del cim i entrem al pla d’Ancosa, una petita superfície plana a 700 m d’altitud, on s’ha produït un relleu càrstic sobre calcàries grises, anomenades també calcàries fètides perquè sembla ser que quan es trenquen fan pudor d’ous podrits. Jo mai no ho he comprovat, ni quan vaig fer aquell curs de geologia fa una pila d’anys. Les calcàries grises es van formar en un mar tancat i en calma per acumulació de matèria orgànica i posterior putrefacció dins dels fangs calcaris i el gas sulfhídric que es desprèn del procés va quedar empresonat; per això quan es trenquen, s’escapa amb la seva olor característica. Curiós, veritat? El tercer al·licient està relacionat amb l’erosió càrstica, ja que es tracta de l’avenc de la Plana d’Ancosa, que té 25 m de profunditat i dona accés a una cavitat força gran, d’uns 50 m de recorregut. Nosaltres ens limitem a mirar pel forat i continuem.

El quart al·licient és el roure d’Ancosa, un roure monumental protagonista d’una superstició sanadora i al peu del qual esmorzem encarats al sol per escalfar-nos. Estem sota zero, i la prova és una bassa completament glaçada que trobem al costat del camí.

A uns cinc minuts del roure hi ha el convent d’Ancosa, una antiga explotació agrària depenent del monestir de Santes Creus, ara abandonada, i les restes d’una granja medieval del segle XII donada pels comtes de Barcelona als monjos cistercencs de la Valldaura amb la intenció que hi fundessin un monestir. Però la manca d’aigua i la pobresa del terreny van superar l’esperit de sacrifici dels monjos, que van abandonar l’indret al cap de tres anys per instal·lar-se al paratge molt més acollidor de Santes Creus. Aquest era el cinquè al·licient. El sisè també hi està relacionat, es tracta del pou medieval que hi ha a uns cent metres de les cases.

El setè al·licient consistia a baixar a la vall de Miralles seguint el curs encaixat del torrent de l’Hort Xic, on s’hi localitza una petita roureda que s’allarga seguint el trau que ha obert l’aigua en les calcàries grises, fins arribar a Valldeserves i les seves vinyes.

Per tal de tancar el cercle i tornar on hem deixat el cotxe, pugem per una pista que discorre al peu dels cingles d’Ancosa i ens situem al Salt del Gos —vuitè al·licient—, des d’on admirem una esplèndida vista de la vall de Miralles i les serres que la delimiten per ponent en aquest punt. A les 12,45 h arribem al cotxe la mar de satisfets per tants d’al·licients assolits i ens acostem a la Llacuna a fer la cervesa de rigor.