Per la serra de Tramuntana

Com ja ve sent tradicional, per les vacances de Nadal la Isabel i jo organitzem una sortida amb uns quants amics per clausurar l’any caminant, que a la nostra edat és l’exercici més sa que podem fer sense córrer cap risc o gairebé. En aquesta ocasió el grup habitual va quedar reduït a quatre com a conseqüència d’un fet luctuós que va retenir la Dolors i en Toni a Palma, la lesió d’en Joan i un refredat inoportú d’en Toni —un altre Toni (a Mallorca els Tonis són legió). El recorregut escollit és pujar a les cases de Binifaldó des de la vall d’en Marc seguint el GR-221 i, una vegada allà, fer la volta a la moleta de Binifaldo, passant per la finca pública de Menut.

A les 10,30 h ens trobem a Pollença amb la Maria Rosa i en Joan, els embarquem al nostre cotxe i prenem la carretera Ma-10 fins al kilòmetre 5,3, d’on surt, per l’esquerra, la carretera vella de Pollença a Lluc, que s’endinsa en la vall d’en Marc. Hi circulem fins que una doble senyal de direcció prohibida ens atura i aparquem en un eixamplament lateral. Agafem bastons i motxilles i comencem a caminar. Són les 11 h. Després de recórrer uns 800 m per un paviment de formigó estampat, que prenc com a model per substituir la grava de Son Bauló, que em té amargat, agafem una sendera senyalitzada i ens endinsem per un bosc d’alzines ombrívol i humit amb nombroses sitges i petites barraques de pedra enrunades, testimonis de l’antiga explotació carbonera.

Fent ziga-zagues, coincidint de tant en tant amb el traçat de la carretera vella de Pollença a Lluc, ascendim dels 200 metres on hem deixat el cotxe fins als 600 de l’ampli replà a peus del puig Tomir (1.104 m) on es troben les cases de Binifaldó. L’ascensió és còmoda per dreceres empedrades i trams de pista oberts dins l’alzinar. Poc abans d’assolir el replà trobem la font de Muntanya, una mina d’aigua tancada dins d’una volta de canó, amb una taula i rústecs bancs de pedra a l’exterior. Ens hi aturem un moment per fer un glop i continuem.

Prop de les cases, la visió es dilata i davant nostre s’estira el muntanyam calcari de la serra de Tramuntana, des del puig Major fins al puig Ciuró, passant per les moles del Massanella, el puig Roig i el puig Caragoler. Les cases de Binifaldó, actualment de titularitat pública, han abandonat la seva funció agropecuària per convertir-se en dos refugis muntanyencs susceptibles de llogar-se a través de la Conselleria de Medi Ambient. Ens n’assabentem quan som al pati de les cases menjant una mica i en Joan es troba un company que n’ha llogat una per passar-hi el Cap d’Any amb la família. He observat que aquestes trobades casuals amb amics i coneguts són freqüents a Mallorca. Sense anar més lluny, quan pujàvem ens hem topat amb la germana d’un dels que no ha pogut venir, que feia el recorregut en sentit contrari. Deu ser cosa de la insularitat.

Reprenem el camí seguint el GR-221 cap al refugi de Son Amer, a Lluc, per una pista asfaltada que arriba fins a l’antiga planta embotelladora de l’aigua de Binifandó, avui abandonada. A l’esquerra, poc abans d’arribar al coll des Pedregueret, un caminoi entre alzines centenàries condueix a la font del Pedregaret, lamentablement ben seca. Des del coll parteix un dels camins que puja al Tomir, i que fa cosa de cinc o sis anys vaig seguir amb en Fèlix i en Natxo en el transcurs de la darrera etapa de la travessa de la serra de Tramuntana.

Al coll, deixem l’asfalt i per un botador enllacem amb la sendera que, pel faldar sud-oriental de la Moleta de Binifaldó, ens condueix fins al coll Pelat (686 m), cota màxima del nostre recorregut. L’alzinar continua oferint un marc boscós esplèndid, que no ens cansem d’admirar. Aquí deixem el GR-221 i per una pista que baixa en direcció nord-oest arribem a la finca pública de Menut, avui reconvertida en viver forestal on es reprodueixen espècies vegetals autòctones per a la repoblació dels boscos. Davant l’antiga possessió, que trobem tancada, hi ha uns xiprers colossals que per si sols justifiquen la dedicació de la finca a preservar la riquesa forestal de l’illa. Uns exemplars tan bells havien d’inspirar una idea noble com aquesta, penso amb admiració.

A l’entrada de la finca enllacem amb la carretereta d’accés a les cases de Binifaldó des de la Ma-10; la seguim pel mig d’un paisatge càrstic impressionant. El dia s’ha obert definitivament i el sol arrenca tons brillants de verd on abans hi havia grisos opacs i verds cendrosos. El Tomir es mostra imponent i inaccessible sota la llum directa de la tarda, i, satisfets de tot el que hem vist, ens acomiadem del paratge de Binifaldó i reprenem la tornada cap al cotxe.