Les dolines de Griegos i Viller del Cobo
Aquesta vegada en Natxo, en Fèlix i jo vam triar la Sierra de Albarracín com a destí de la sortida de la Segona Pasqua. Aquest conjunt de muntanyes i altiplans, que es reparteix entre les províncies de Terol, Conca i Guadalajara, forma part del Sistema Ibèric i, malgrat que no assoleix alçades considerables —la cota màxima és de 1.936 m al Caimodorro—, és un important nucli hidrogràfic peninsular. D’allà procedeixen les primeres aigües de rius com el Tajo i el seu afluent, el Gallo, el Guadalaviar, que a Terol, a l’ajuntar-se amb l’Afambra, passa a dir-se Túria, el Xúquer, el Cabriel i el Jiloca, un subafluent de l’Ebre.
Tot i que hi ha sectors on afloren materials geològics del Paleozoic i de principis del Mesozoic, la major part de la serra d’Albarracín està constituïda per calcaries i dolomies dels períodes Juràssic i Cretaci, plegades durant l’orogènia alpina; en conseqüència, abunden els modelatges càrstics i els relleus trencats com a resultat de l’encaixament dels cursos d’aigua en els materials durs. Tot això proporciona un paisatge on es combinen altiplans suaument ondulats, solcats per serres arrodonides cobertes de bosc, petites valls de fons pla amb conreus i pastures, i barrancs abruptes. El conjunt muntanyós d’Albarracín és, doncs, variat i sorprenent, d’una bellesa rude, accentuada per un clima extrem.
D’entre tots els paratges que he vist durant els sis dies que hem estat transitant per pistes i senderes, gaudint d’una naturalesa aspre i austera, com la poca gent que l’habita, el que més m’ha impressionat ha estat el de les dolines de Griegos i Villar del Cobo. El descobriment d’aquelles depressions circulars immenses em va emocionar per la seva perfecció i bellesa, i si no fos perquè en coneixia la gènesi, potser hauria pensat que estava davant l’obra d’un artista grandiós en geni i figura, com si Polifem s’hagués dedicat al land-art i hagués escollit aquell vessant de muntanya per plasmar una de les seves obres.
Però no, les dolines de Griegos i Villar del Cobo no són l’obra d’un ciclop genial, ni l’impacte de meteorits, ni el rastre misteriós d’una visita interplanetària, sinó el resultat d’un procés de dissolució de la roca calcària amb l’aigua de la pluja durant centenars de milers d’anys allà on possiblement l’esfondrament del subsòl havia provocat una depressió, o simplement, allà on, d’inici, hi havia un avenc, és a dir, un forat per on s’alimentava un sistema de cavernes i circulació d’aigua subterrània.
Les dolines són un dels modelatges més característics en els terrenys calcaris, i juntament amb els rasclers i els pòlies constitueixen el que els geògrafs i geòlegs anomenen morfologia càrstica. Aquí l’únic artista és la naturalesa i nosaltres ens limitem a posar nom a l’obra i a estudiar-la per mirar de comprendre el lloc on vivim. Això és el que em va seduir de la Geografia i em va fer triar-la fa gairebé cinquanta anys com a estudis universitaris, el seu propòsit en instruir-te en el llenguatge de la Terra, la seva voluntat de construir el vocabulari del planeta.
