Les Muntanyes d’Artà són un destí freqüent de les nostres caminades per Mallorca. Les tenim a prop de casa i ofereixen impressionants panoràmiques de tot el nord de l’illa sense un esforç excessiu. Per altra banda, són un magnífic teló de fons del paisatge litoral de la badia d’Alcúdia; la seva cara encinglerada i abrupta constitueix un atractiu desafiament, especialment a l’horabaixa, quan el sol ponent les maquilla amb una tonalitat rosada que et captiva la mirada.
En aquesta ocasió el destí de la caminada és el Puig de sa Creu (486 m), el tercer en altura després de la Talaia Freda (564 m) i el Bec de Ferrutx (528 m), i l’únic que em falta coronar. Els caminadors som en Tomeu, en Natxo, que ha vingut a passar un cap de setmana a “s’illa”, i jo. La Isabel volia venir, però la calor i la lectura d’una ressenya de l’ascensió que n’exagerava la dificultat l’han dissuadit. Quan anàvem cap al punt de partida, l’hem deixat al port de la Colònia de Sant Pere; d'allí anirà a Son Serra de Marina, que és on ens hem de reunir amb l’Helena, la Malena i la Mercè per dinar plegats. A la Isabel li encanta caminar a peu pla, ran de costa, contemplant el mar, que avui és una bassa d’oli.
Partim del kilòmetre 7,5 de la carretera, just a l’entrada de la urbanització de Betlem; en aquest punt es creua amb la sendera que puja cap a l’ermita, integrada dins del recorregut del GR-222, d’Artà a Lluc. Tot aquest tram fins a l’ermita de Betlem ja el vaig descriure fa un parell d’anys (nota 17/02/2015). Però per anar al Puig de sa Creu no hi hem d’arribar, a l’ermita, sinó que hem de continuar pel GR-222 cap al coll de la Truja, en un flanqueig que ens proporciona unes vistes esplèndides del paratge on hi ha l’oratori i del barranc pel qual hem pujat. Ens movem entremig d’una vegetació dominada per càrritx i margallons amb algun que altre clap de pins; també hi ha mates, estepes, romaní i garric. El dia és diàfan i la calor, suportable; excel·lents condicions per caminar i fotografiar, que són dues de les meves aficions i que es confonen en una de sola, perquè no sé si camino per fotografiar o fotografio perquè camino.
Quan arribem al coll de la Truja davant nostre es desplega el paisatge interior de les Muntanyes d’Artà, amb la vall que presideix el caseriu de S’Alqueria Vella d’Avall, que ara acull el Centre d’Interpretació del Parc Natural de la Península de Llevant, la silueta cònica del Puig des Porrassar, la fondalada d’Artà –la població encara no la veiem; les elevacions del Puig Figuer i el Puig Genet ens l’oculten— i per entremig de les muntanyes, el blau del mar a l’altura de Cala Rajada. A partir d’aquí el camí es fa més pedregós, sobretot quan als pocs metres d'assolir el coll, abandonem la traça del GR i ascendim en direcció nord fins a un mirador senyalitzat al mapa de l’Alpina. Sobre el terreny, el senyal de que hi hem arribat és una barana de pals malgirbada i mig caiguda, que és més un risc per als que hi confiïn que una defensa. Des d’aquí la visió de la badia d’Alcúdia és total; especialment impressionant és contemplar a vista d’ocell el tram de litoral que va de la Colònia de Sant Pere al cap de Ferrutx.
Abandonem el mirador i recorrem el curt replà que ens separa de l’inici dels darrers cent metres d’ascens fins al Puig de sa Creu, que veiem just al davant. Ara la sendera es perd i hem d’anar seguint la corrua de fites. I quan arribem a dalt el panorama és superb. Davant d’aquestes visions dilatades sento una mena d’eixamplament de l’ànima i la joia de ser patícip d’un fenomen extraordinari. Als nostres peus tot és diminut i silenciós, la Colònia de Sant Pere, es Canons, la urbanització de Betlem, na Clara, es Caló... i, tot al voltant, l’illa es mostra com un diorama, al qual en Tomeu comença posar noms. Veiem més de mitja Mallorca, des del cap de Formentor al Galatzó; des de sa Talaia Moreia a la d’en Jaumell, i, en la llunyania, la silueta grisosa de Menorca; en Tomeu no para d’enumerar topònims: les muntanyes de Calicant, el puig de Sant Salvador, el de Randa... I en Natxo, bocabadat, diu que és la vista més bonica que ha vist mai. I té raó; al nord de Mallorca, mar i terra es conjuguen en una harmonia inigualable. Són les 12 del migdia i mengem una mica tot xopant-nos de paisatge.
De baixada, ens arribem a l’ermita de Betlem, que és oberta. Prop de les cases de Betlem ens trobem un iPhone a terra. Algú s’ha quedat incomunicat del món. Després de debatre què fer, decidim penjar una nota amb el número de telèfon d’en Tomeu al botador que hi ha a l’inici del camí; potser el propietari la vegi i el reclami. Quan ja som al cotxe i ens estem canviant les samarretes suades, un noi ros, d’aspecte nòrdic, arriba corrent per la carretera i ens aborda per preguntar-nos en anglès si hem trobat un iPhone. L’hi donem i es desfà en agraïments. Ens demana si el podem acompanyar a algun lloc on pugui comprar menjar i li proposem dur-lo a la Colònia de Sant Pere. Llavors, incomprensiblement, arrenca a córrer carretera enllà. On va?, ens preguntem. Al cap de pocs minuts el veiem tornar carregat amb un motxilla monumental —tan grossa que no ens cap al maleter— i s’instal·la al seient del darrere. Me’l miro. És un noi d’uns vint anys, potser ni els té, espigat i de rostre franc i agradable. I penso que si no serà un d’aquests individus afortunats que a la vida tot els ve de cara. Al menys avui ha tingut una sort endimoniada.