Reflexions psicoanalítiques

Sobre la inqüestionabilitat dels pares

Pel que he anat veient, l’actitud de les persones vers els seus progenitors és, en general, asèptica i indulgent; és a dir, no els qüestionen, i si ho fan, és amb mala consciència. Els pares tenen una dimensió que els situa més enllà de l’anàlisi dels fills, els quals, pel sol fet d’haver-los dut al món, els han d’estar agraïts i tancar els ulls a qualsevol de les seves limitacions com a humans. Socialment està mal vist que els fills jutgin els pares, quan els pares jutgen els fills contínuament, gairebé fins al moment d’expirar. Hi ha estès un criteri d’autoritat generacional que pretén imposar silenci sobre la visió crítica dels pares que poden tenir els fills i que tan sols des de Freud es permet que s’exposi en la intimitat d’un gabinet psiquiàtric.

Jo, per contra, trobo que és necessari i alliberador que el fill arribi a elaborar una anàlisi de la figura dels pares el més profunda possible per tal de retornar-los la dimensió humana que tan sovint es perd des de la posició de fill i, alhora, per adquirir referents que l’ajudin a comprendre’s a ell mateix. La influència dels pares és tan fonamental en la configuració de la persona del fill que és absurd tancar els ulls al seu llegat, ja sigui per acceptar-lo si el considerem positiu, o rebutjar-lo i combatre’l si el considerem negatiu. Perquè no tota l’herència paterna és beneficiosa per a l’individu, sovint n’hi ha una part, i en determinats casos, una part important, que és tòxica i nociva, i que cal eradicar per tal de tenir una vida sana fisiològicament i socialment parlant.

Els fills deuen als pares la vida biològica i la cura i educació durant la infantesa, però a partir de l’adolescència la bona salut del fill depèn en gran mesura de la bona salut dels pares i en la seva capacitat de modular el recolzament a la justa necessitat del fill fins que acabi per campar pel seu compte. La vida només pertany a l’individu, i la seva felicitat depèn de l’establiment de concordances entre els seus anhels, les seves capacitats i les circumstàncies socials que lliurement estableixi; tot allò que el confon, el perjudica, i massa sovint la relació pares-fill és confusa, amb moltes ombres que cal anar desvelant i que els pares, per incapacitat, pudor o interès, no ajuden a desvelar.

La dificultat de diàleg entre pares-fills és un fet inqüestionable. Tots hem buscat els nostres primers interlocutors per manifestar confidències i anhels de joventut lluny del cercle familiar més íntim. La figura dels pares com a models als quals no devem defraudar en el nostre procés d’aprenentatge els converteix en figures inabordables a l’hora d’exposar dubtes i vacil·lacions, descobriments i afanys. Almenys jo ho he viscut així.

Per a mi, el pare va començar sent una figura tutelar en la qual jo hi dipositava la seguretat física i emocional de la meva vida; la seva presència em confortava i m’omplia de felicitat. Però a mesura que em vaig anar fent gran, les discussions freqüents entre el matrimoni, de les quals n’era testimoni mut i esglaiat, i el sofriment de la meva mare, eterna perdedora en l’enfrontament, van anar transformant la visió de la figura paterna fins que, a l’adolescència, va convertir-se en un personatge malvat, que, a més de turmentar la mare, exercia sobre mi una pressió insuportable amb els estudis, que em duia al caire de la desesperació. Per això va arribar un moment que m’hi vaig haver d’enfrontar; era o ell o jo, i com havia heretat en part el seu caràcter fort, em vaig rebel·lar. I —aquí li he d’estar agraït— ell va tolerar la meva rebel·lió; suposo que davant la tessitura de no haver de fer front a mals majors, ja que la resta de la família —la meva mare i la meva germana— em recolzava. Aquell estiu vaig abandonar els estudis universitaris i vaig entrar a treballar en uns estudis cinematogràfics. Va ser un moment intens i dolorós, carregat de tensió emocional, que recordo vivament malgrat el pas del temps. Aquesta potser va ser la primera de les decisions cabdals de la meva vida i que em va apartar del camí traçat pel meu pare i em van orientar cap un camí més en concordança amb la persona que començava a ser. Tenia dinou anys acabats de fer i des dels setze s’havia anat coent en mi una inquietud ferma, tot i que imprecisa en la forma de manifestar-se, cap a la creació artística.