Reflexions psicoanalítiques

L’herència (2)

Dels pares no tan sols heretem els trets físics, els valors morals i la predisposició a l’adquisició de determinats coneixements i aptituds, sinó també els elements del seu entorn físic i social —marc espacial, parents, veïns, amics, coneguts, etc. Una de les herències del meu pare va ser el seu mestre, un home ja entrat en la seixantena, sever i violent, que va convertir la meva infantesa en un malson.

Als quatre anys, malgrat l’oposició de la meva mare —una més de les seves batalles perdudes—, vaig començar a anar al Nuevo Colegio San José, del qual n’eren els únics docents el vell mestre del meu pare i la seva dona. No sé quins van ser els motius que va tenir el meu pare per decantar-se cap a aquella opció i descartar la de la meva mare, que em volia enviar al Colegio Academia Nuestra Señora del Carmen, aleshores el col·legi de moda al Poble-sec i al qual va anar la meva germana, i jo mateix més tard, però, més enllà del bon concepte que podia conservar del seu antic mestre i dels seus procediments pedagògics —ara penso en un possible síndrome d’Estocolm—, crec que el fet que fos el més econòmic del barri hi va tenir força a veure.

El Nuevo Colegio San José era en un pis del carrer de Salvà que, alhora, era la llar del mestre, la seva dona i tres o quatre gats. El dos primers anys vaig estar a càrrec de la dona a la part de darrere del pis, on, en una galeria lluminosa, hi havia unes quantes tauletes baixes, arrenglerades i envoltades de petits bancs allargats on ens asseiem els pàrvuls i passàvem l’estona fent ganxos i gargots i memoritzant les lletres de l’abecedari. No tinc gaires records d’aquella etapa: l'olor desagradable de pixum de gat que sentia en entrar al pis, els abrics i les bufandes apilonats al rebedor, impregnant-se de la ferum, i el trajecte pel passadís fosc, amb dues o tres portes tancades, fins arribar a la galeria lluminosa on m’asseia juntament amb uns quants nens i nenes més.

Als sis anys vaig passar a la classe del davant, amb dos balcons que donaven al carrer, on hi havia alumnes de 6 a 14 anys distribuïts, els petits, a la dreta, i els grans, a l’esquerra del mestre, que ocupava una posició central des d’on impartia la docència i exercia el seu poder assegut en una poltrona darrere una taula d’escriptori de fusta negre i potes tornejades, que m’ha quedat gravada en la memòria. I a partir d’aquest moment tot va canviar i va començar una etapa infernal que va durar tres anys —hauria durat més sinó hagués caigut malalt—, i que em va inculcar un terror a l’equivocació i a l’autoritat que mai m’he acabat de treure del damunt. Estic convençut que la por que vaig passar en aquella fase de la meva infantesa cada vegada que entrava al col·legi i l’esglai en el qual vivia davant la possibilitat d’equivocar-me en copiar el dictat, llegir el llibre de lectura o recitar la lliçó em van calar fins al punt d’impregnar-me d’una inseguretat que he arrossegat tota la vida davant de determinades situacions i que, juntament amb d’altres factors, han marcat la meva trajectòria personal en tots els àmbits.

Educar és una tasca delicada en la qual la comunicació de coneixements potser no té tanta importància com la de facilitar el desenvolupament de la personalitat de l’infant dins del respecte, la confiança i la seguretat en la societat i el món que l’envolta. Guiar-lo en l’adquisició de valors cívics i responsabilitat col·lectiva a partir d’una convivència pacífica, exempta de violència, que l’aculli i l’acompanyi en el seu assentament al món és la labor bàsica de l’educador que, alhora, l’ha de dotar de les eines necessàries per a la comprensió d’aquest món i per possibilitar-ne la inserció en les millors condicions possible en funció de les aptituds. Limitar-se a ensenyar a llegir, escriure, comptar i recitar de memòria lliçons i textos sota l’amenaça de càstigs i intimidacions, quan no amb maltractaments, és un error que afortunadament la nostra societat ha sabut corregir. Com a membre d’aquesta societat sento gran satisfacció per la millora aconseguida i només lamento haver estat una de les darreres víctimes de l’arcaic i repugnant mètode educatiu que resumeix la màxima castellana “La letra con sangre entra”.