El mal tràngol de l’adolescència
L’adolescència és potser l’etapa més difícil en la vida d’una persona, almenys per a mi ho va ser. Perquè, a més d’assistir passivament al despertar de la sexualitat, que et revoluciona per dins, has de fer front a la transformació física del teu cos de nen/a cap una conformació nova que, molt sovint, no pren el camí que voldries que prengués, i t’hi has d’acostumar. “Aquest sóc jo?”, et preguntes una vegada i un altra davant del mirall amb ulls crítics, i si el que veus no t’agrada, t’envaeix el desconcert i la preocupació. És un procés llarg que dura uns quants anys, des dels dotze o tretze fins als divuit o dinou, durant el qual tu t’has d’anar fent a la idea de qui ets i qui no seràs mai. I al final del recorregut arriba el moment d’haver-se d’acceptar; la crisàlide ja ha culminat el seu cicle, i el cos que veus reflectit al mirall és el teu per sempre més i amb el qual hauràs de caminar per la vida t’agradi o no. És un moment propens a les crisis i depressions, que tampoc no saps ben bé per què es produeixen, i que et trastornen profundament.
En aquesta primera joventut, a més d’haver de fer l’esforç psicològic d’acceptar el teu cos tal com és, veus que arriba el moment d’inserir-te en el món dels adults i que, en les condicions en què et trobes, insegur, desconcertat i vulnerable, no et sents capaç de fer. I t’espantes. Per acabar-ho d’adobar, tu no ets en absolut conscient d’aquest procés, simplement en pateixes les conseqüències, i reacciones abandonant-te a la dinàmica del grup, si és que formes part d’algun grup, o tancant-te en un aïllament malenconiós i malaltís, que t’aboca a mans del psiquiatra.
Jo vaig derivar cap a aquesta segona opció i vaig trigar uns quants anys a superar el xoc que va significar el procés de transformació d’infant a home. Durant tots aquests anys és quan es va anar configurant a través de descobriments, lectures i amistats la persona que sóc ara. És el moment en què l’art i la cultura passen a jugar un paper fonamental a la meva vida i a través d’ells trobo sentit a una existència que, en algun moment, havia pensat que no en tenia cap i que, potser, no calia continuar amb l’experiència. Vaig tenir la fortuna de descobrir la capacitat terapèutica de la creació i m’hi vaig llançar. Llegia i escrivia, i m’evadia d’una realitat que em pertorbava per buscar refugi en una realitat pròpia, construïda a base d’il·lusions i somieigs. Això em va salvar. A poc a poc, vaig abandonar el forat negre que em xuclava i vaig anar surant amb l’ajuda d’un grup d’amics tan interessats com jo en la creació artística, en concret, en el cinema. En ells vaig trobar l’afirmació i la consideració que necessitava, vaig anar adquirint confiança en mi mateix i vaig poder prendre les primeres decisions importants cara al meu futur. A través d’ells em vaig acceptar i vaig començar a veure que viure es pot convertir en una experiència meravellosa si ets capaç de trobar el teu camí.
Ara, en la distància, i a causa del procés dolorós que està patint la filla d’un bon amic meu, a qui li està costant irrompre a la vida tan o més del que em va costar a mi, me n’adono de com d’important és aquest trànsit i com d’importants són les decisions que prens i les actituds que adoptes en aquest moment. I es dóna la circumstància que ella també ha escollit la creació, i en concret, el cinema, com a camí per a la consolidació. Tant de bo tingui la sort i l’encert de saber generar passió, oblidar-se de les rèmores i frustracions de l’adolescència, i construir-se una vida pròpia, plena i satisfactòria a través del lliurament a una tasca en la qual s’hi senti identificada.
De fet, viure és tan absurd com ja m’imaginava als divuit anys, i cal saber generar una obsessió per donar-li un sentit que et permeti transitar pel món sense pensar-hi. I és tan prim el fil que separa l’obsessió personal de la lucidesa autodestructiva que cal posar-se un objectiu com més dificultós millor, que allargui la lluita per assolir-lo fins al final.