Reflexions psicoanalítiques

Reconeixement

Reconec haver estat sotmès a una lubricitat acomplexada, herència d’un avi tarambana i faldiller i d’un pare autoritari, reprimit per la moral del nacionalcatolicisme i insatisfet per una esposa frígida. La meva libido, exagerada o no, no ho sé valorar, m’ha proporcionat desassossec i confusió durant molts anys en trobar que l’objecte de desig era un ésser enigmàtic i misteriós que alhora que m’atreia, m’espantava. Les causes d’aquesta percepció que he pogut identificar són: l’escassa formació sexual que vaig rebre en l’adolescència, una educació marcada pel catolicisme rigorós del règim franquista sota el qual vaig créixer, que incloïa la separació de sexes a l’institut, la meva pròpia timidesa, entesa com a por al fracàs, i la vivència d’un model familiar lamentable, que no volia reproduir sota cap concepte. (Segurament n’hi ha moltes més, de causes, però no les sé destriar.) Tot això m’ha portat a cometre errors continus al llarg de la meva vida fins que, entrat ja en la maduresa i després de patir i fer patir un seguit de desenganys, amb doloroses seqüeles i remordiments, trobo un cert equilibri a través de la sublimació de la creació com element compensatori d’una pulsió sexual exigent i enutjosa i d’una companyia sentimental estable, articulada sobre una convivència intermitent.

La meva atracció vers les dones, i que en d’altres homes proporciona grans dosi de felicitat, a mi m’ha proporcionat frustració i dolor massa sovint. Malgrat això, mai no he deixat d’admirar-les i desitjar-les, tot i que, ara me n’adono, ofuscat pel meu deler, no m’he preocupat prou de conèixer-les. En això hi ha jugat en contra precisament la meva tendència a veure-les com éssers estranys, amb un poder inexplicable i inquietant d’afeblir la meva voluntat i diluir-me en el no-res. Això si m’enamoro. Però si no m’enamoro, també.

Durant una etapa de la meva vida, conquerir una dona es va convertir en un repte, un factor d’autoafirmació i, per tant, en una obsessió. Fos on fos, el meu objectiu subliminar sempre era el mateix: seduir; i això m’impedia de gaudir d’altres aspectes amb la satisfacció que es mereixien. M’ha faltat pausa i serenitat en l’elecció de la dona; fàcilment m’he lliurat a relacions sense futur, aclaparat per la sensació de solitud que m’ha perseguit des de l’adolescència. El més desconcertant és que en molts moments, jo mateix he buscat aquesta solitud que m’angoixa quan es fa absoluta. Es pot dir que visc la solitud com a refugi i presó, que la desitjo i la temo alhora, igual com em passa amb les dones.

Sóc i no sóc; per tant, cabria considerar que sóc incomplet, que em manca alguna cosa que no sé què és exactament. Precisió? Definició? Lucidesa? Equilibri? No ho sé. Però malgrat la confusió, o potser a través d’aquesta, em sento profundament humà, respectuós amb la vida, solidari en el dolor, amant de la naturalesa en tota la seva diversitat i partícip de l’Univers, la meva llar eterna.