La setmana passada, en una nit d’insomni, se’m va acudir mirar enrere i vaig pensar que al llarg de la meva vida havia estat persones diferents, d’algunes de les quals no n’estic gens satisfet. Etapes marcades per una inseguretat i un desconcert que no sabia identificar i que m’han conduït a cometre errors de comportament i de judici que ara lamento.
Una de les coses que sovint em neguiteja és la impossibilitat de saber amb certesa com senten l’existència els altres, quines sensacions els provoca el fet de viure; m’agradaria esbrinar si la seva experiència vital és semblant a la meva, marcada per tots els dubtes que m’han acompanyat des de ben jove, o si, al contrari, han tingut clar qui són i què volen des de bon començament. A mi, saber això, qui sóc i cap on anar, m’ha costat molt. I malgrat que amb el pas del temps he avançat, encara visc amb inquietud determinats aspectes del present, que em plantegen alternatives d’actitud i de comportament.
Sovint veig persones plantades al món amb una seguretat envejable, que, actuïn com actuïn, ho fan amb plena consciència i amb la tranquil·litat de fer-ho conformes a la seva naturalesa. Jo mai no he tingut aquest convenciment, sempre m’he vist incapaç d’adquirir un compromís definitiu i no sentir el desassossec que, per a mi, això representa; fins hi tot la paternitat, que per a tothom és una satisfacció, a mi em va plantejar angoixes en el seu moment i me les continua plantejant en no saber si el meu comportament vers el meu fill és el que correspon, si sóc com ell espera o si el decebo.
Tinc el convenciment que he madurat molt a poc a poc i seguint un camí tortuós, que el que d’altres han fet amb tres, jo ho fet amb sis i a les palpentes, sense un designi clar que m’hagi permès assolir una personalitat prou sòlida que no hagi de qüestionar perquè flueix del meu interior amb naturalitat i convicció. Això vol dir adquirir un coneixement d’un mateix que defineix límits, tant físics com emocionals.
Bé, doncs, malgrat els anys que ja carrego al damunt, encara sento que em moc sobre terrenys poc consolidats, on les contradiccions són prou evidents com per patir-les. Potser he après a bandejar-les amb rapidesa, però no puc evitar que es plantegin, m’omplin de tenebres i visqui moments d’ofuscació.
He passat per etapes d’un egoisme que m’avergonyeix, perquè m’ha fet ser insensible al dolor que causava. He envejat i he desqualificat sense cap motiu, simplement per raons sorgides del meu interior més obscur; he estat capriciós amb les meves antipaties i estic segur que he anat errat infinitat de vegades; m’he mostrat recelós i hermètic amb persones que no s’ho mereixien i que m’oferien la seva amistat; he pecat d’orgull estúpidament i he buscat refugi en un jo enverinat per una càrrega viral heretada, que he hagut de neutralitzar amb experiència i reflexió.
Potser per això m’ha costat tant comprendre que en aquest exercici de viure tothom fa el que pot i que comprensió i tolerància són els millors objectius a assolir, malgrat que la societat ens empenyi en sentit contrari en valorar més l’èxit que la honestedat, l’aparença més que l’essència.
Per fortuna, hi ha infinitat de camins per aconseguir una plenitud bonhomiosa; només cal trobar el teu. I per fer-ho, mai es tard.
Persevero.