Reflexions

Una reflexió nadalenca

En aquests dies que han precedit les festes de Nadal he anat a Sevilla i a Cadis. L’any passat vaig anar a Córdoba. Són viatges llampec de quatre o cinc dies als quals m’empeny la Isabel. Però he d’admetre que, vençuda la peresa inicial i la plàcida inèrcia de les rutines, quan em trobo immers en el viatge gaudeixo de la descoberta que significa viatjar i me n’adono que encara mantinc viva l’avidesa del descobriment, tan pròpia de la joventut. Durant quatre o cinc dies em lliuro a l’exploració d’espais nous i, carregat amb la càmera, em sorprenc i em meravello davant d’edificis, places, carrers i costums. És una sensació plaent que m’alimenta i m’enriqueix.

Per què és produeix aquesta sensació?, em vaig estar preguntant durant el vol de tornada.

I la resposta va ser que no es tracta de res extraordinari, simplement és l’ànsia exploratòria que ens caracteritza com a humans. Aquest afany de coneixement que ens ha llançat a recórrer tots els camins fins a construir el mapa complet del planeta i ens empeny més enllà, cap a l’espai infinit. I, evidentment, també és el que ens construeix com a individus des del no-res del naixement fins al no-res de la desaparició.

Estic convençut que mantenir viva la inquietud exploratòria, la curiositat pel que ens envolta i la capacitat d’admiració i sorpresa és el que permet seguir madurant al llarg de tot el procés vital. I tinc la sensació que conservar viu aquest afany és el secret de l’eterna joventut. Contra l’envelliment del cos no s’hi pot fer res o ben poca cosa, però contra l’envelliment de l’esperit s’hi pot lluitar procurant mantenir la ment oberta i l’ànim combatiu, sobreposant-se a la sensació de fastig que comporta assistir a una evolució de la civilització més que qüestionable i a un comportament humà encara massa marcat per l’instint més primari.

Però no vull ser pessimista respecte del futur. Aquests dies no toca. I em concentraré en copsar els signes de millora que es produeixen arreu, veus valentes, sovint silenciades per la força, que proclamen uns valors humans que van més enllà de la bèstia, moviments solidaris i de rebel·lia, clams que qüestionen una manera de fer les coses interessada que demana canvis i reformes. Són les veus que hem d’escoltar entremig del gran guirigall del progrés tecnològic i les que ens han de confortar en el compromís d’honestedat i generositat amb tots els nostres contemporanis i les generacions futures.