Per què ha guanyat Trump?
Aquesta és la pregunta que en els darrers dies sents a tots els debats televisius i que intenten aclarir els corresponsals als Estats Units de diaris i cadenes de televisió. Jo no sóc analista polític i per tant la resposta que hi dono és més una percepció que el resultat d’una anàlisi seriosa. I aquesta percepció em diu que l’elecció de Donald Trump és el resultat d’una deriva que ens allunya cada vegada més de l’Humanisme en aquest món neocapitalista, de frenètic consum tecnològic, en el qual compta més la mentida estentòria que l'exposició de la veritat.
El triomf de Trump és el triomf d’actituds i valors que signifiquen una regressió sobre el que crec que ha de ser l’objectiu de l’ésser humà, que és exercir la seva capacitat de raonar per tal de millorar i assegurar la continuïtat de l’espècie, controlant la bèstia i mirant de viure en harmonia amb el planeta que habitem. D’això en dic tendir cap a l’Humanisme. Potser és una utopia, però la necessito; m’ajuda a viure amb esperança, a confiar en el proïsme i a complaure’m amb tot allò que hi tendeix. Per això, quan es produeixen fets com l’elecció de Trump, més que sorpresa ―la història m’ha ensenyat a no sorprendre’m de res del que som capaços de fer, bo o dolent―, el que experimento és decepció.
El triomf de Donald Trump en el lideratge dels Estats Units, la nació que passa per ser la més poderosa del món i que ha marcat un estil de viure, significa el triomf de l’individualisme cec enfront de la solidaritat, de l’egoisme sobre la generositat, de l’agressivitat excloent enfront de la tolerància pacífica, del racisme, de l’homofòbia, del masclisme, del show bussines enfront de la reflexió intel·ligent, de la megalomania egocèntrica, de l’èxit econòmic com a principal objectiu personal i sinònim de felicitat, de la vanitat, de la fatxenderia, de l’estupidesa, del desenvolupament suïcida, de la despreocupació sobre el futur del planeta que ens sustenta, de la violència com a via de relació social, garantida a través de l’Associació Nacional del Rifle i del Ku-Klux-Klan, de la intolerància i l’autoritarisme, del cinisme prepotent...
Podria continuar la tirallonga de despropòsits però no val la pena. Ho podem resumir dient que és un pas més cap enrere, una batalla perduda en aquesta guerra que es lliura entre els que pensem en el futur i els que pensen en ells mateixos; entre els que apostem per la continuïtat de la vida i els que creuen que tota vida s’acaba quan s’acaba la seva; entre els que no ens calen déus perquè hem situat l’esperança en l’ésser humà i en la seva capacitat de conviure en llibertat i de forma pacifica, i els que, creient en déus, exploten i exterminen els seus congèneres sense miraments; entre els que procurem estendre la nostra estimació a tot allò que ens envolta i els que tant sols s’estimen a si mateixos.
Per no caure en un desànim estèril, acabaré amb les paraules amb què Antoine Saint-Exúpery posa punt i final a Pilot de guerra ―obra on exposa les seves reflexions en tornar d’una missió aèria arriscada i inútil, perquè els alemanys ja han derrotat l’exèrcit francès i avancen sense a penes resistència cap a París. Diuen:
Demà tampoc no direm res. Demà, per als testimonis, serem uns vençuts. Els vençuts han de callar. Com les llavors.
Malauradament, Saint-Exúpery va morir dos anys després d’haver escrit això en una missió d’observació rutinària i no va poder veure com, efectivament, la llavor de l’Humanisme, del qual n’era un gran defensor, va germinar, i la causa de la llibertat, per la qual va donar la vida, va triomfar enfront del totalitarisme nazi. Segurament avui, davant de la victòria de Donald Trump en les eleccions a la presidència dels Estats Units, també se sentiria decebut.