Reflexions

Durant les meves estades a l’aeroport i a l’interior de l’avió, a part de llegir, m’entretinc observant els passatgers. I com d’ençà que vaig conèixer la Isabel me n’he fet un tip, de passar hores a les portes d’embarcament i de volar de Barcelona a Mallorca i viceversa, he acumulat un bon nombre de personatges, alguns força pintorescos. Dimarts passat, a la cua per embarcar, davant meu hi havia dues noies d’uns setze o disset anys que viatjaven soles, molt bufones, amb roba i calçat de marca i els llavis rabiosament vermells, que no paraven de riure i fer moneries davant del mòbil. Completament alienes del que les envoltava, deixaven anar sense mesura una alegria de viure esbojarrada i beneita. Jo, que durant l’espera havia estat llegint El primer home, d’Albert Camus, no vaig poder evitar establir una comparació entre aquelles dues noies ―que segurament es dirigien al concert de Justin Bieber a Barcelona― i el jove Jacques Cormery, conscient i preocupat pel món que havia de conquerir des dels seus orígens humils ―els mateixos que Camus. I vaig pensar que en aquesta exaltació de la joventut a la qual ha tendit la nostra societat opulenta hi ha implícita una devaluació de la consciència de ser que ens condueix a grans passes cap a la banalització i la ximpleria.

Ja assegut a la cabina de l’avió i lluny d’aquelles dues ximpletes, vaig reprendre la lectura de El primer home i em vaig topar amb una afirmació de Camus relativa als infants que s’alineava amb la idea que jo mateix en tinc i que sovint entra en conflicte amb la idealització que actualment es fa de la infantesa i els seus protagonistes. «El nen no és res per ell mateix, són els seus pares qui el representen. És per ells que es defineix i que és definit als ulls del món.», diu Camus. Un nen és un ésser estupefacte, que té la tasca ingent de comprendre on anat a parar i aprendre les regles que regeixen aquest territori ignot, que, a poc a poc, anirà descobrint. La guia són els adults que l’envolten, dels quals depèn, i que el condueixen i l’ajuden a situar-se en el món. Per això sempre m’ha causat un cert estupor aquesta corrent educativa que sobrevalora la infantesa i atorga als seus protagonistes capacitats de les quals estan mancats simplement per falta de temps per adquirir-les. Un nen és un adult en fase desenvolupament físic i mental, i li falten dades per actuar amb criteri i emetre opinions qualificades. Que ens sorprengui la seva enorme capacitat d’aprenentatge i d’adquirir habilitats no vol dir que se li puguin atorgar rols propis d’adults. És més, crec que quan al nen se li demanen respostes i comportaments que no li corresponen se’l sotmet a una situació d’estrès que el perjudica. I ja no entro en la manipulació que se’n fa quan se’l converteix en espectacle a través de determinats programes televisius.

Una altra cosa ben diferent és que hi hagi adults amb un procés de maduració tan limitat i tan mancats de coneixements i de criteri que actuïn com criatures. Malauradament, malgrat l’escolarització obligatòria, d’aquests encara n’hi ha més dels que voldríem. Són la gran massa de votants fàcils d’acomboiar amb l’esquella més sonora.