Lovecraft i jo
L’any 1972 ―fa ni més ni menys que 45 anys―, en Josep Maria Beà i jo vam abordar un projecte que oferia una interpretació del món fantàstic i pertorbador de H. P. Lovecratf, autor mític dins del gènere de terror i creador d’un estil d’espantar el lector que va fer escola. Enllestit el projecte i ofert a diverses editorials estrangeres, va ser acceptat per New English Library, una editorial londinenca especialitzada en aquests gènere. Però en el darrer moment i una vegada l’obra ja estava acabada, es va desdir de publicar-la i Seres, dioses y espacios ―que és com vam titular el llibre― va quedar tancat en un calaix.
Ara, Trilita Ediciones, el nou segell editor d’en J. M. Beà, està disposat a donar-li vida. Una bona notícia, direu. Sí, efectivament, és una bona notícia, però quan en Beà me la va comunicar per telèfon i vaig pensar que havia de tornar sobre el tema Lovecraft, em vaig neguitejar més que no pas alegrar, perquè això significava reobrir una porta del meu passat que considerava definitivament tancada.
El meu interès per l’obra de Howard Phillips Lovecraft té el seu origen en la fascinació per la literatura fantàstica i de terror que vaig experimentar al final de la meva adolescència i durant la primera joventut. La viva inquietud que produïen les obres d’aquest gènere en el jove impressionable que era va assolir el seu màxim quan vaig descobrir Lovecraft. Va ser amb la lectura de En las montañas de la locura. L’enfrontament d’aquell grup de científics de la Universitat de Miskatonic amb l’inexplicable, a l’espai gelat del continent antàrtic, era tan increïblement veraç, estava tan ben argumentat i construït, que vaig arribar a considerar, estremit, la possibilitat que el descobriment de la civilització dels Antics fos real. Tot i que aleshores ―segona meitat dels anys seixanta― Lovecratf era un autor molt poc conegut a Espanya, vaig localitzar algunes obres seves traduïdes al castellà i em vaig tornar a estremir amb El horror en Dunwich, El caso de Charles Dexter Ward i altres relats. L’any 1969, Alianza Editorial va publicar Los Mitos de Cthulhu; allà vaig llegir per primera vegada La sombra sobre Innsmouth, una de les narracions de Lovecraft més inquietants i celebrades, i que ha donat peu a una adaptació cinematogràfica ―Dagon: la secta del mar (2001)― i a diverses variacions literàries sobre el mateix tema, entre elles La pell freda, del català Albert Sánchez Piñol. Naturalment, la meva afició pel gènere de terror va fer que els meus primers escrits fossin protagonitzats per personatges turmentats, que es movien per espais i atmosferes opressives, a la recerca d’ells mateixos o d’alguna cosa sobrenatural que els conduïa inevitablement al desastre.
En aquest context, el compromís adquirit amb l’editorial londinenca va fer que m’aboqués de ple a l’estudi de l’obra completa de H. P. Lovecraft, que vaig aconseguir reunir a través d’una editorial nord-americana especialitzada en aquest autor ―Arkham House Publishers. Però a mesura que em submergia més i més en el món horripilant de Lovecraft sentia que jo mateix iniciava, graó a graó, un descens als inferns. Aquells relats supuraven una pestilència que em va anar calant fins a fer-me perdre l’alegria i convertir-me en un individu nerviós i taciturn. No sé per què, no me’ls podia prendre a broma, em laceraven. A més, la pressió que significava haver d’acabar l’obra en un termini concret ―sis mesos―, m’angoixava. I vaig témer recaure en el procés depressiu que havia patit uns any abans i que m’havia dut a visitar un psiquiatra. Aleshores vaig recordar el que em va dir en la primera visita després de contar-li les meves aficions i neguits. “El que has de fer és deixar de llegir les tonteries que llegeixes i buscar-te una nòvia”. I malgrat que no li vaig fer cas del tot perquè vaig continuar llegint i escrivint tonteries, en la qüestió de la nòvia va tenir raó. Però en aquells moments no podia bandejar aquella literatura morbosa que m’alterava: un compromís signat i la perspectiva de publicar i iniciar una carrera com a escriptor m’obligaven a continuar.
Finalment i després de demanar dos aplaçaments, el gener de 1976 vam acabar l’obra, i tant en Beà com jo vam quedar alliberats d’una feina que ens havia fet patir molt més del que havíem previst. Perquè si jo vaig acabar ben fart de descriure criatures monstruoses i divinitats perverses, ell va acabar tan fart com jo de dibuixar-les. De manera que el dia que vam enviar el paquet a les bromes londinenques, ho vam celebrar. I des d’aquell mateix moment, saturat d’espants i misteris, de visions pertorbadores i murmuris embogidors, l’etapa de la literatura fantàstica va quedar tancada.
Per això la notícia d’haver de ressuscitar Seres, dioses y espacios em va neguitejar més del que em va alegrar. Significava reprendre un tema tancat, desvetllar records d’un període de la meva vida que, des de la distància en el temps i la maduresa, em sembla de confusió i desconcert, de recerca erràtica del meu lloc al món i de mi mateix. I sempre és dolorós furgar en els desencerts, malgrat pugui resultar terapèutic.