Reflexions

Sobre el mal i la maldat

El terrorisme islàmic ha colpejat Barcelona. Era d’esperar. La ciutat està de moda i els seus carrers bullen de turistes cada dia. Un marc ideal per cometre un atemptat i assegurar-se els efectes mortals i la popularitat.

Tot i que en aquest moment no sóc a Barcelona, he sentit l’atac molt a prop. Les víctimes podien ser parents, amics o coneguts, persones que estimo o aprecio. I m’he preguntat una vegada més, per què? Per què aquesta violència destructora de vides? Per què aquesta maldat forassenyada? Intento posar-me en la pell del terrorista per comprendre-ho, però no puc, no m’hi trobo a gust; els sentiments que experimento són tòxics i m’ofeguen. Odi, ressentiment, menyspreu pel proïsme, delectació en fer mal... La maldat encarnada en un ésser humà.

Malauradament, hi ha moltes formes de fer mal, des de les més sofisticades, les de guant blanc, que juguen amb les vides de les persones a través d’implacables mecanismes de mercat, fins a les més directes i violentes, les que senzillament maten a trets o a ganivetades perquè no t’agrada qui t’envolta, perquè no pensa igual o perquè és un enemic en una guerra inventada per algú que vol estar en guerra, per algú per a qui l’odi i la guerra són les seves raons de ser.

El mal i la maldat sempre han estat entre nosaltres i sempre hi seran diuen veus qualificades. Civilització significa precisament guanyar terreny al mal, allunyar-te de la barbàrie i ampliar la plataforma dels que viuen pacíficament i permeten que hi visquin els que els envolten. Però encara som lluny de la civilització absoluta, aquell moment en què el respecte, la comprensió, la solidaritat i l’estimació entre humans barri els pas a tots els sentiments que alimenten la maldat, des de l’ambició desmesurada de poder i l’orgull mal entès fins al desig de matar indiscriminadament arrossegat per una idea. Ja sé que aquest estadi de civilització absoluta deu ser un somni, una utopia, que la maldat és a dins nostre, com hi és la bondat, però em resisteixo a acceptar-ho, i m’esforço per fer avançar en mi sentiments de germanor i per envoltar-me de persones que s’esforcen en la mateixa direcció, miro de crear una illa de pau al meu voltant i engrandir-la tant com pugui, incorporar en una àrea civilitzada personal tots aquells que tenen assumit que és l’únic camí possible, l’únic que val la pena viure. Perquè viure entre i en la maldat és un error lamentable, una existència malaguanyada, la desgràcia d’haver contret la pitjor de les malalties: la malaltia de l’ànima.