Sobre catalans i espanyols
Parlar del desencontre entre Catalunya i Espanya a aquestes altures no és cap novetat, sinó una evidència lamentable, que el partit del PP atia i inflama dut pel rendiment polític que té bastonejar els nacionalistes catalans i la seva idiosincràsia. Però crec que també hi ha un altre factor molt més profund, que arrela en l’inconscient col·lectiu d’aquest dos pobles i que els construeix amb valors ben diferents. I per il·lustrar-ho em remetré a fer un breu anàlisi de les dues manifestacions folklòriques més celebrades entre els uns i els altres.
A Catalunya, la manifestació popular més emblemàtica és, des de fa uns quants anys, la festa castellera. Les colles de castellers s’han estès per bona part del territori i les seves actuacions són seguides per milers d’assistents i telespectadors. Fins i tot l’afició castellera ha traspassat les fronteres del Principat i hi ha colles a les Illes Balears, al País Valencià i al sud de França.
A Espanya, la festa nacional per excel·lència són les corrides de toros, l’art del toreo, que en diuen. No cal explicar en què consisteixen ambdues festes ni remuntar-nos al seus orígens, sinó observar-les amb deteniment per percebre les discrepàncies de valors que representen.
Els castells són una obra col·lectiva protagonitzada per gent del poble diversa per tal d’aconseguir un objectiu comú: construir una torre humana. És una activitat que es basa en la importància del grup i que minimitza l’acció individual. Sense l’aportació de tots els castellers, joves i grans, el castell no és possible i l’espectacle no existeix. El castell és una conjugació de força i valor, agilitat i mètode. Però no cal que totes aquestes aptituds les tingui un sol individu, són aptituds que se sumen i que aporten cadascun dels membres de la colla. Un poruc, una persona amb vertigen, un nyicris, un coix, tots poden formar part del grup, cadascun en el seu paper, i poden gaudir de la fita. El castell és integrador, sense herois individuals; és una gesta de grup, d’un grup heterogeni d’homes i dones, grans i joves, que es troben i treballen junts amb l’objectiu d’aconseguir una fita que sols no aconseguirien. La solidaritat és el que cohesiona els castellers i els agermana i els condueix amigablement cap al seu objectiu.
Als toros el repartiment de papers és ben diferent. El toreo és un acte individual, en el qual hi participen un home i una bèstia amb l’objectiu d’establir un vencedor. L’home fent gala de la seva astúcia i habilitat; la bèstia, de la seva força i bravura. L’engany és l’arma del torero, que repetidament fa envestir el toro allà on no hi ha res fins a cansar-lo i debilitar-lo. I encara que el duel no acabi amb la mort de cap dels dos, del que gaudeix el públic és de la humiliació que l’home infringeix a la bèstia. És tracta, doncs, d’un espectacle a la base del qual hi ha l’exaltació de la superioritat, l’afany de domini, la voluntat de subjugació, que normalment a les places espanyoles acaba amb l’execució del vençut: el toro.
A Catalunya, les corrides de toros no agraden, i no crec que sigui únicament per una qüestió de maltractament de l’animal —que també—, sinó per tot el que simbolitzen i que no encaixa amb el tarannà català. La fatxenderia intrínseca de la gesticulació del torero, l’enaltiment de la seva figura amb or i plata, l’engany com a arma per vèncer la força ingènua de l’animal, el fet de vantar-se del triomf personal davant del públic com part del ritual, l’aclamació de l’heroi, que sovint comporta premiar-lo amb la mutilació del cadàver de la víctima, el caràcter profundament masclista que s’amaga darrere de l’espectacle i el món que l’envolta, on la dona juga un paper passiu, que es fa visible únicament quan el torero li brinda la mort del toro com una mostra de galanteig primitiva i salvatge, tot això són aspectes de l’espectacle dels toros que la majoria de catalans no pot comprendre ni admirar perquè s’allunyen dels seus valors més sòlids, construïts sobre la humilitat, la solidaritat i el respecte mutu.
Naturalment, el que he exposat és una anàlisi generalitzadora que no pretén convertir-se en universal. Les persones posseixen valors individuals diferenciadors que les signifiquen i que els permeten traspassar límits culturals i territorials. La realitat ens mostra llaços estrets d’estimació i amistat entre espanyols i catalans —n’estic convençut perquè jo mateix els tinc. Amb aquesta reflexió només intento entendre perquè existeix també tanta incomprensió entre nosaltres.
(Fotos baixades d'Internet)