Parlar del que no s'ha de parlar">

Reflexions

Parlar del que no s'ha de parlar

Fa aproximadament uns dos mesos vaig fer una nota sobre una disputa de parella (22/03/2019). Naturalment, en una disputa de parella les persones implicades són dues, i en les meves reflexions, que considero genèriques, potser no vaig ser prou considerat amb el dret a la intimitat de la meva, de parella. Si és així, ho lamento i li demano excuses. Però la meva intenció en reflexionar sobre el fet no era exposar públicament els conflictes d’una relació, sinó parlar d’una cosa, malauradament, tan freqüent en les parelles com són les discussions, de vegades per motius insignificants, i que sempre resulten doloroses —almenys a mi m’ho resulten.

He après al llarg dels setanta anys que ja porto a l’esquena (calculo que uns cinquanta-cinc amb ús de raó i capacitat —que no poder— de decisió), que parlar sobre allò que et fa patir ajuda a suportar el dolor, perquè te’n distancia i et permet reflexionar sobre el fet, les seves causes i les seves conseqüències. I l’escriptura no és res més que un diàleg amb tu mateix i amb els qui et llegeixen, una reflexió feta en veu alta que permet sentir altres veus, si el lector vol aportar respostes fruit de la seva pròpia experiència. Com va ser en aquest cas en favor i en contra de la nota.

Això m’ha permès constatar que hi ha persones que tenen la idea que si no se’n parla, els problemes no hi són, i si no hi ha problemes tot és concòrdia i harmonia. Personalment trobo que això és el que vulgarment es diu “amagar el cap sota l’ala” per no veure el que no vols veure i que, en cassos extrems, una actitud així omple les consultes dels psicòlegs, psiquiatres i altres terapeutes de l’ànima.

També hi ha persones que tenen la idea que “els drap bruts s’han de rentar a casa” i que no cal fer transcendir allò que dóna una imatge de conflicte en la parella i, per tant, de fracàs dins del seu entorn social. Certament, a ningú no importa com es desenvolupa la vida d’una parella, però el fet que no importi a tercers, no l’ha de convertir en matèria tabú per a cap dels seus dos membres. Cadascú es lliure d’establir els seus tabús, però personalment sóc partidari de quants menys millor. Al voltant dels tabús una persona teixeix una xarxa de límits i prohibicions que la pot acabar ofegant. Els tabús d’una societat indiquen els límits de la seva llibertat i el seu nivell de salut. Igualment en una persona, quan més tabús té, més conflictes se li plantegen en la seva relació amb l’entorn.

Crec que el més sa per a l’esperit és poder parlar de tot, fins i tot d’allò que no s’acostuma a parlar, perquè parlant-ne tens la possibilitat de descobrir on és l’error, el teu i el de l’altre, i, per una banda, intentar corregir, i per l’altra, aprendre a tolerar. Aquesta és la paraula clau per a tota convivència, sigui de parella o no: tolerar. Acceptar l’altre en totes les seves capacitats i mancances amb paciència, però sense claudicació. La tolerància té un límit: el de la pròpia dignitat. I això és el que has d’aprendre al conviure, saber situar el teu límit i percebre el de l’altre per no traspassar-lo.

Resumint, tot aquest discurs al voltant de les relacions humanes, ja siguin de parella, de família, d’amistat o de feina es redueix, com diu el meu amic Joan, a “paciència, molta paciència”. Reclamo la part que em toca per als meus errors.