Reflexions

Del que està passant a Catalunya se’n pot fer una lectura que va més enllà de l’enfrontament entre un poble que vol optar a decidir lliurement el seu futur i l’Estat que el conté —que també— i se situa en un context més ampli: el de la consolidació del capitalisme com a únic sistema econòmic i, amb aquest, el debilitament dels drets de la major part de la població davant d’unes elits cada vegada més poderoses i que semblen insaciables. És a dir, a Catalunya estem vivint en directe l’enfonsament del mite de la democràcia, perquè, en realitat, la democràcia no importa gens als que tenen el poder i s’hi volen perpetuar.

La lluita que es produeix a Catalunya i que s’inicia amb una reclamació democràtica del catalanisme visualitza com l’elit política i econòmica espanyola posa en marxa tots els mecanismes al seu abast per reprimir la reivindicació i continuar amb un model d’estat extractiu que té com a finalitat el seu manteniment i consolidació a costa de l’empobriment d’un sector cada vegada més ampli de la població. A Catalunya s’ha fet visible un procés que s’està produint a altres estats en silenci o amb explosions puntuals. Sota la pressió de l’independentisme català s’han posat a la llum les contradiccions d’un estat dissenyat per donar continuïtat al domini de l'oligarquia econòmica espanyola i els poders que la parasiten i dels quals es val per imposar-se. Tot està al seu favor, perquè tot ho té comprat: polítics, alts funcionaris, poder judicial, mitjans de comunicació i forces de l’ordre. Entre tots controlen el relat i construeixen una veritat que justifica la repressió. I Europa no hi té res a dir perquè viu el mateix procés de desmantellament democràtic i de debilitament de les aspiracions populars resumides en el lema liberté, égalité, fraternité dels revolucionaris francesos a l’hora de desfer-se de l’Antic Règim i el totalitarisme monàrquic que el sostenia.

Ara estem davant la gestació d’un nou règim sorgit del neocapitalisme, basat en un totalitarisme econòmic, que està acabant amb els costosos avenços que es van fer durant els dos darrers segles cap a la llibertat i la igualtat, i que es van traduir en millores socials i laborals, almenys en una part del món. Però aquests avenços s’han aturat i han començat a retrocedir produint-se una evident regressió social i de les llibertats. En aquest marc, les noves generacions d’una classe mitjana cada vegada més desmantellada i de les classes més desprotegides esclaten per on més es tensa el sistema. En el cas d’Espanya, Catalunya. El detonant ha estat la sentència de Suprem, amb la qual es confirma el caràcter punitiu de l’Estat, a través de la seva justícia, i es castiga la dissidència. Però l’exaltació dels joves, catalans o no, independentistes o no, ha estat constatar una vegada més el cinisme del poder a través de l’ús fraudulent de conceptes com democràcia, justícia i violència, quan és aquest, el poder, el que actua en contra principis bàsics de la democràcia, injustament i amb violència.

Una bona part del poble català acumula frustració, certament, però també l’acumulen milers i milers de persones que no tenen res a veure amb el catalanisme i que observen amb alarma la submissió dels estats, raptats pels poders econòmics, a l’hora de col·laborar en el propòsit de reduir la ciutadania a un mer exèrcit de consumidors.