Reflexions

Pandèmia

Quan em desperto al matí després de l’oblit del son, he de fer un esforç per pensar en la situació que vivim, he de rememorar que una amenaça inesperada ha alterat la meva quotidianitat, i el que era executat de rutina, sense reflexionar, ara ha de ser examinat sota el prisma del risc o, simplement, no ho puc fer.

En a penes uns dies la nostra vida ha canviat i la perspectiva de tornar a una normalitat a curt termini, és incerta. Ens hem d’anar fent a la idea que haurem de replantejar-nos moltes coses tant a nivell individual com col·lectiu. Vivíem sota l’emmirallament de la seguretat, en la confiança d’haver aconseguit tenir-ho gairebé tot sota control. L’avenç de la ciència i la tecnologia ens garantien una esperança de vida octogenària i comoditats. I amb això en teníem prou per estar més o menys indiferents als signes de transformació mediambiental que està donant Gaia —el planeta entès com un sistema interrelacionat, com un organisme viu que reacciona als canvis que s’hi produeixen, i s’hi adapta.

Aquest estiu vaig constatar com un bacteri localitzat per primera vegada a California, la Xylella fastidiosa, estava acabant amb els ametllers de Son Bauló i de tot el llevant mallorquí en augmentar la temperatura mitjana dels mesos d’hivern i trobar les condicions òptimes per sobreviure i proliferar. També he vist com amb el canvi climàtic els boscos de pi roig del Pirineu es feien més vulnerables i emmalaltien. Un paràsit, una eruga provinent d’Àsia, està arrasant el sotabosc de boix de Catalunya... I ara ens toca a nosaltres amb un coronavirus que en tres mesos s’ha estès arreu i ens manté reclosos a casa, veient com s’ensorra el món de certeses sobre el qual hem construït les nostres vides.

Tot això que per a nosaltres resulta trastornador, per al planeta i per a la vida sobre el planeta és del tot irrellevant: la conseqüència a uns canvis que s’estan produint i la facultat de la natura de generar noves formes de vida, nous éssers que prosperen o s’extingeixen en funció de la seva capacitat d’adaptació a l’entorn. La irrupció del COVID-19 no ens hauria d’estranyar si no fos que hem oblidat que vivim envoltats de vida i que nosaltres només som una forma més d’aquesta. Som, potser, l’espècie més ben dotada per mantenir-nos al capdamunt de la piràmide evolutiva, però això no ens eximeix de la necessitat de competir amb d’altres éssers vius que actuen en la mateixa direcció que nosaltres: proliferar i perpetuar-se.

Crèiem haver fet desaparèixer el risc d’extermini com a espècie, reservant-nos el dret en exclusiva d’exterminar-nos entre nosaltres mateixos. No teníem competidors; havíem aconseguit eliminar-los, recloure’ls en nínxols ecològics o immunitzar-nos-en. De tan segurs com estàvem, començàvem a pensar en longevitats centenàries i, fins i tot, en la immortalitat. I ves per on, un ésser insignificant, una forma de vida invisible, ens té terroritzats i, en un moment, desmunta tota la teoria de la seguretat i del benestar, que ens mantenia obnubilats.

De cop i volta, l’amenaça plana sobre nosaltres en tots els ordres, i ens amaguem a casa, buidem els carrers, les oficines i les fàbriques, s’omplen els hospitals i els líders polítics miren d’articular mesures d’urgència per atenuar les conseqüències del cataclisme. De sobte, tot trontolla, i una organització social que semblava estable i indestructible, és posada a prova. Resistirà? Aquesta és la pregunta que tothom es fa ara.

Particularment penso que ho farà en la mesura que sàpiga treure conseqüències de l’experiència, que sàpiga ressituar la vida humana en el context de la vida en general i passi a donar prioritat a aspectes fins ara ignorats o menystinguts pels poders fàctics, que canviï el xip del creixement infinit, pel de la sostenibilitat. Estem vivint un moment històric per a la humanitat contemporània, urbana i global, que haurem d’analitzar en profunditat si volem continuar ostentant el lideratge evolutiu.