Reflexions

Ja portem més d’un mes confinats i des que sóc a Son Bauló no he sortit dels límits de la finca. La Isabel no em deixa ni anar a comprar. Diu que sóc persona de risc i que és millor que hi vagi ella, que és més jove. Crec que, a més de la bona intenció, també ho fa perquè, quan surt, aprofita per fer una passejadeta vora la mar, respirar l’aire vitalitzador, carregat de iode, i comprovar que les seves estimades roques continuen al mateix lloc malgrat els temporals i la pandèmia, i que a l’estiu hi podrà tornar anar a banyar-se. El que no té tan clar és si ho haurà de fer tota sola quan li toqui el torn o es podrà trobar amb les amigues. Potser hauran de nedar mantenint la distancia de seguretat de dos metres i fer la tertúlia aquàtica a crits.

A mi, la veritat, el confinament m’està afectant poc. Faig la mateix rutina de quan sóc aquí: menjar, triscar pel camp unes quantes hores amb l’aixada o la motoserra, llegir, mirar pel·lícules i dormir. De fet, els que ja tenim una certa edat i la incertesa del futur no ens amoïna gaire, perquè ja ens en queda poc, de futur, sentir-nos eximits de les poques obligacions que teníem per una causa de forma major ens proporciona una tranquil·litat d’esperit inesperada. Ho parlava ahir amb un amic per vídeo-trucada, ell també se sent més assossegat que abans, sense la necessitat mortificadora d’haver de fer alguna cosa perquè el temps és or i cal aprofitar-lo. Anar al gimnàs, o a classes d’anglès, o fer un viatge sense ganes, simplement perquè toca... És com quan era petit i em lliurava d’anar a l’escola perquè estava malalt; aleshores, un benestar interior m’inundava en sentir-me eximit del compliment del deure, era com si recuperés la felicitat virginal, anterior a l’expulsió del Paradís.

L’amic em deia que, per fi, amb el confinament, havia superat la moral judeocristiana que t’inculquen des de noi i que t’empeny a convertir-te en una persona de profit quan la teva vocació, potser, és la de ser un vago de solemnitat, un diletant de la vida. Em confessava que aquests dies dorm com no havia dormit mai abans, que es lleva tard, a les nou —aquí cal aclarir que aquest amic tenia una granja d’ànecs i que duia anys llevant-se, dissabtes i diumenges inclosos, a les cinc del matí, i les nou, per a ell, venen a ser les dotze per a qualsevol altre—, que esmorza tranquil·lament, a continuació llegeix el diari sense la mala consciència d’haver de sortir a fer esport o ocupar-se dels néts, tot seguit surt al balcó a prendre una mica el sol mentre llegeix una novel·la —fins es queixava que portava un parell de dies que coincidia amb un veí que li donava conversa de balcó a balcó i ell no en tenia ganes, de xerrameca—; després, dinava, feia una becaina i, quan es despertava, escoltava una mica de música; al capvespre, quan es cansaven, ell de la música i la dona de fer mitja, jugaven al rummikub, sopaven, veien una pel·lícula i a dormir. I dormia com un àngel.

Però aquesta sensació de benaurança que ens proporciona el confinament, pròpia de persones que són al final del seu recorregut vital, s’allunya quan pensem en tot el que està passant més enllà dels nostres petits refugis personals i ens projectem en la vida dels nostres fills i néts. Aleshores torna la preocupació per com els afectarà un món que està canviant físicament i socialment. Seran capaços de redreçar les coses que hem espatllat i construir un espai millor per a la convivència? O, pel contrari, es veuran abocats a una lluita cada vegada més ferotge per sobreviure? Què ens depararà el futur com a espècie?

Som en un moment de preguntes sense respostes.