Aquests dies de confinament les xarxes socials treuen fum. Tancats com estem a casa, és la manera que tením de fer-nos visibles al món. Tot i que tinc “perfil” a les tres grans — Facebook, Twitter i Whatsapp— no en sóc un gran seguidor i la meva presència és molt puntual, un batec lent, com correspon al cor d’algú de la meva edat, per indicar a amics i seguidors que encara sóc viu. A Twitter fins i tot es deuen pensar que ja he traspassat, perquè no participo des de fa molt temps en el seu guirigall eixordador.
La setmana passada em van suggerir que m’incorporés a Instagram, que en aquests moments és la que tira més, i ho he fet. Tot just hi porto quatre dies, però m’agrada. Això de penjar una foto que puc il·lustrar amb un text, m’engresca; conjuga les dues activitats que m’han ocupat més en els darrers trenta anys: la fotografia i l’escriptura.
De fotografiar en vaig aprendre del meu pare i mirant llibres de pintura i fotografia. Recordo les tardes de diumenge que passàvem tancats en un laboratori improvisat a la cuina de casa i l’estesa de fotografies pinçades en el fils d’estendre la roba, assecant-se. Després va comprar una esmaltadora i les assecàvem, ben escorregudes, sobre unes planxes metàl·liques escalfades per una resistència. Eren fotos en blanc i negre, una part de les quals estan reunides en àlbums familiars. La majoria, però, quan va morir el pare, la mare les va llençar perquè no sabia què fer-ne. És el que sol passar amb les més íntimes pertinences dels difunts, desapareixen amb ells.
D’escriure en vaig aprendre tot sol, llegint. Llegia i llegia sense aturador qualsevol cosa. A casa no eren gent de cultura elevada i les meves lectures van ser desordenades i poc formatives fins que vaig arribar a l’adolescència i vaig començar a estudiar literatura a l’institut. Fins llavors llegia tebeos, novel·les de quiosc i adaptacions de clàssics de la Colección Juvenil Cadete. Encara vaig trigar a accedir a la bona literatura i ho vaig fer a través del descobriment de Pío Baroja en les edicions del Círculo de Lectores. En arribar a la Facultat de Lletres la meva progressió es va accelerar i durant els dos cursos de Filologia Hispànica que vaig fer em vaig introduir definitivament en la gran novel·lística i vaig passar a conèixer l’obra d’autors destacats clàssics i contemporanis. A partir d’aquí la meva activitat lectora s’ha regit per interessos puntuals, recomanacions, ressenyes en publicacions i la intuïció.
Però tornant a les xarxes socials. Per què tenen tant d’èxit? L’anàlisi ja està fet i no descobriré res si apunto cap a la soledat acompanyada en la qual vivim tots i en la necessitat del reconeixement de l’altre. Les xarxes socials et permeten compartir alguna cosa que t’agrada o et disgusta i rebre respostes de coneguts i desconeguts que han escoltat la teva veu. Això referma la teva identitat, i en els que no els cal perquè ja la tenen prou sòlida, els afalaga la vanitat. De manera que tothom, anònims i famosos, humils i poderosos, senzills i sofisticats, tots sense excepció trobem satisfacció en formar part d’una xarxa social i hi esmercem part del nostre temps, més o menys en funció del grau de necessitat.