Manifestacions y societat
Ahir, la manifestació que fa dies es produeix a Barcelona va passar per davant de casa. Un miler de persones, la majoria joves, cridaven consignes que no vaig entendre. Avui he sabut que venien de la plaça Doctor Letamendi i van agafar Comte d’Urgell amunt amb la intenció de confrontar-se a una altra manifestació que precisament protestava per les manifestacions d’aquests dies passats. Era a la plaça Artós, a Sarrià, barri benestant i reducte de l’extrema dreta. El que s’anava a contrastar eren dos visions ben diferents de la realitat. La policia ho va evitar
Ja fa dies que hi ha gent que surt al carrer i es manifesta. L'excusa inicial ha estat l’empresonament de Pablo Hasél, un cantant de rap que ningú no coneixia fins que els jutges l’han convertit en un dels personatges més populars del país. Però Pablo Hasél és només el símbol, la darrera víctima d’un Estat que tanca els dissidents, ja siguin polítics o cantants. El clam de la gent, el seu descontentament, va més enllà de l’Estat i els seus jutges i s’estén cap a un model de societat que cada vegada va deixant més persones al marge. La pandèmia ha vingut a reblar un clau que ja estava prou clavat a les carns d'una bona part de la ciutadania i els desesperats i els utòpics han començat ha sortir al carrer, i uns quants, a incendiar-lo.
Però no ens enganyem, no és un problema d’ordre públic, que també, sinó de sistema. Aquests que surten al carrer i la policia atonyina no són delinqüents, i si n’hi ha uns quants entre ells, potser caldria preguntar-se per què delinqueixen. Aquests que surten al carrer són joves sense feina, estudiants que han de deixar d’estudiar perquè no es poden pagar els estudis, treballadors en atur o amb un ERTO que no cobren, botiguers que fa mesos que han baixat la persiana, jubilats amb pensions de misèria, avis conscients del futur negre dels seus nets, parelles que duen anys de festeig perquè no tenen on anar, titulats universitaris que reparteixen menjar a domicili, abonats al banc dels aliments, ascetes per obligació, artistes de la gana, poetes del desencís.
Eduquem els nostres joves perquè siguin uns desheretats ben preparats. Aquest és el gran luxe de la societat neocapitalista, que es mou per l’axioma implacable P – C = B; on P és un preu que tendeix a pujar, C és un cost que el capital s’esforça abaixar i B és el benefici que augmenta, i, quan no ho fa, el sistema trontolla. Perquè el sistema està muntat per assegurar l’existència d’aquest nou déu, independentment de les persones que s’hagi de sacrificar perquè el model es compleixi.
És possible una societat que pensi en el benestar de les persones, de totes les persones, i no únicament en el d’unes poques? Ara per ara no, perquè l’adoració al Benefici implica uns explotats i uns explotadors. Hauríem de començar a pensar en un model nou que substitueixi la B de Benefici per la B de Bé comú i reformular-lo: P – C = B; on P seria un preu a la baixa, C un cost que tendeix a pujar per tal d’arribar a una plena ocupació i B el benestar que aniria vinculat al fet que tothom pogués assolir la meta d’una vida digna. Però per això és necessari un canvi de mentalitat global, reinterpretar els paràmetres sobre els que l’espècie humana ha organitzat la societat. Recrear la civilització. I això, crec que, de moment, no estem en disposició de fer-ho. Encara ens falta un gran camí a recórrer, encara ha de passar més temps, potser mil·lennis, per deixar del tot enrere la voracitat instintiva de la bèstia.
Això, si l'evolució ens ho permet.