Reflexions

Sobre el procés creatiu d’Atlàntic (2)

Finalitzada la primera part d’Atlàntic i recuperada la serenitat i la confiança en la meva capacitat de narrar, se’m va plantejar una nova pregunta. Què estava fent? Què era aquella història que havia sorgit gairebé sola? La continuava? Me n’adonava que l’obra que es perfilava era completament diferent del que havia estat escrivint fins llavors per al lector adult i, no tan sols això, sinó molt diferent del que s’estava publicant en aquests moments en català. Tenia la sensació que havia començat una novel·la només per a mi, passada de moda, per a un lector indefinit, potser inexistent, i que em costaria trobar qui la publiqués. Semblava el començament d’una novel·la juvenil d’aventures, i jo no volia que ho fos. I se’m va plantejar el dilema de seguir o deixar-ho en aquell punt i passar a una altra cosa.

Però una mena d’inèrcia em duia a continuar-hi pensant, i, quan hi pensava, em trobava a gust amb la història i el desafiament de conduir el relat cap al meu propòsit final, el missatge que tots som iguals i que, ni ara ni mai, no hi ha excusa possible per als qui humilien i maltracten els altres, tinguin la pell del color que la tinguin, parlin com parlin i adorin els deus que adorin. I vaig continuar.

Aleshores va passar que a mesura que escrivia i els personatges creixien, els sentia més i més pròxims i notava que exercien un cert ascendent sobre mi. La seva personalitat es consolidava, les seves vides adquirien una dimensió més gran i es projectaven cap al futur. Djembo, en Marc, l’alferes Flaherty, Cynthia, John Murdstone..., tots es van convertir en els meus companys de viatge. I cap viatger abandona els seus companys a mitja travessia. De manera que em vaig deixar dur com un més d’aquell grup humà que vivia a mitjans del segle XIX, entremig dels avatars propis del seu temps i de l’existència. Temors, desigs, propòsits, ambicions, debilitats, deliris...; tota la gamma d’inquietuds que afecten l’ànima humana van passar a afectar els meus personatges i, a través d’ells, a mi mateix. Em vaig enamorar de Cynthia, vaig odiar Katherine Hawkins i el seu egoisme, vaig sentir el menyspreu d’en Marc per ell mateix en acceptar el pacte de silenci imposat pels Ferrer, em vaig compadir de Murdstone, vaig patir l’angoixa i el desconcert de Djembo...

Finalment, després de tres anys d’haver iniciat el viatge, em vaig trobar amb una obra a les mans que no sabia qualificar. Quan em preguntaven, deia que era un Dickens contemporani, amb la qual cosa ningú sabia què volia dir. I va passar el que m’imaginava, la novel·la va començar a ser rebutjada per agents i editors. Malgrat reconèixer-ne la bona factura, allò no interessava, no era modern; la modernitat anava per una altra banda. Qui publicaria avui dia un Dickens o un Melville? Una de les objeccions més curioses que li van fer va ser la de que “els bons guanyen per golejada”, com si en una bona novel·la el final hagués de ser necessàriament tràgic o, si més no, provocar un determinat grau de frustració en el lector. Encara que a la realitat massa sovint la desgràcia i l’infortuni senyoregen les vides de les persones fins al final, no veig perquè també ho han de fer en la ficció, quan el que precisament es busca en la ficció és evasió, confortació davant la solitud i el desconcert de la vida.

Com a últim recurs, vaig decidir presentar-la al premi Nèstor Luján de novel·la històrica, i vaig tenir la sort que la Glòria Gasch la llegís i en sabés valorar la seva dimensió èpica. A partir d’aquest moment Atlàntic va tenir un horitzó i un destí traçats. Ara, que ja navega en el mar de llibres que omple les llibreries, dels lectors depèn la seva singladura.