A propòsit de la guerra d’Ucraïna
Des que vivim el drama de la guerra d’Ucraïna i l’amenaça per part de Putin d’emprar armes nuclears si algú gosa intervenir-hi més enllà del que ell consideri lícit, se m’han plantejat una sèrie de preguntes relatives a la nostra civilització i la seva organització. D’entre tantes, en trio tres per reflexionar-hi.
La primera és: de què serveix l’ONU si no pot garantir la pau i la seguretat al món, que és la seva raó de ser? Des de fa temps, l’Organització de les Nacions Unides assisteix impassible a les confrontacions bèl·liques que es produeixen al planeta amb tota la seva càrrega de brutalitat i dolor limitant-se a condemnar-les. La seva mecànica i debilitat operativa no li permeten res més. Davant de qualsevol resolució intervencionista destinada a posar pau, les gran potències mundials, mogudes per interessos directes o indirectes, tenen la potestat de vetar-la i permetre que una nova massacre es produeixi en un lloc o altre del planeta. Quina funció té, doncs, l’ONU si no és la pacificació efectiva? Donar feina a uns quants milers de funcionaris i buròcrates? No seria més propi d’ella dotar-la de la capacitat d’intervenir en qualsevol confrontació armada i sancionar l’agressor? En un món globalitzat com l’actual i amb l’amenaça d’una guerra nuclear que ens pot fer volar a tots pels aires, és més necessària que mai una organització mundial capaç de controlar les nacions sotmeses a règims totalitaris, amb líders megalòmans i expansionistes, incapaços de dominar les seves ànsies de poder i devorats per l’obsessió de reconstruir grans imperis del passat o fer-ne de nous. Si no construïm una organització forta i amb capacitat d’intervenció no ens en sortirem. Qualsevol líder sonat i estúpid, muntat al poder per una població intimidada, pot destruir-nos.
La segona pregunta incideix sobre el mateix i posa de manifest la debilitat de l’Organització de les Nacions Unides, l’única organització que tenim d’abast mundial per respondre als conflictes entre nacions que alterin la pau. I és: com és possible que una nació, el líder de la qual amenaça el món amb una guerra nuclear, formi part del Consell de Seguretat i tingui dret a vetar les resolucions que es preguin sobre la seva actuació, fent possible que la seva agressió continuï impunement? És com si la guineu que ha entrat al galliner tingués la facultat de vetar la intervenció del pagès i pogués continuar cruspint-se les gallines fins que no en quedés cap. No és absurd això? La nació que vulnera la integritat territorial i el dret a la vida dels habitants d’una altra nació atacant-la amb violència i crueltat hauria de ser expulsada immediatament d’aquest Consell de Seguretat i sotmesa a acatar les resolucions de l’ONU. Si no és així, si no hi ha aquesta capacitat, l’ONU és simplement un fòrum parlamentari inútil i frustrant.
Una altra de les qüestions que em plantejo és: quan la prudència es converteix en vilesa davant l’agressió d’un fatxenda bel·ligerant al meu veí per expulsar-lo de casa seva o sotmetre’l a la seva voluntat. I si després del veí hi vaig jo? Quan la por prudent es converteix en vil tolerància? Això també m’ho pregunto.
En fi, que porto uns dies que la consciència se’m remou i em faig preguntes que em desassosseguen perquè no sé trobar-hi respostes i el món global en el qual visc tampoc me les dona; al contrari, si allargo la mirada més enllà d’Ucraïna, veig dolor i sofriment disseminat per tot el planeta. L’home continua comportant-se com un llop per a l’home. La vida continua sent una lluita d’egoismes, com deia Hobbes i, més tard, Schopenhauer. Però em costa tant acceptar-ho! D’aquí l’angoixa i la tristesa.