A propòsit de Patrick Modiano
De vegades tinc la sensació que em falta solidesa i densitat. Després de llegir Patrick Modiano, en tinc el convenciment. Què hi farem! Cadascú és com és i en la seva construcció hi entren factors incontrolables, que no depenen d’un mateix: l’herència, la família, les circumstàncies...; el que és innat i el que és adquirit; els gens i la societat. Això ens converteix en persones diferents, amb una percepció de la realitat pròpia i una inserció en aquesta realitat individualitzada i incomunicable: la nostra personalitat, aquest jo únic i singular, del qual tan sols mostrem unes poques facetes als altres i que entrelluquem a llambregades si estem atents a sentiments i emocions.
Els artistes solen mostrar part d’aquest jo a través de les seves obres, siguin quines siguin, es manifestin com es manifestin. Una obra de creació sempre mostra algun aspecte del seu creador, només cal saber-la llegir; la qual cosa no té res a veure amb la qualitat de l’obra.
Patrick Modiano és un d’aquest artistes que construeixen l’obra al voltant d’ells mateixos, que sempre hi són presents en un grau important. Modiano és escriptor i els referents a la seva vida, si bé no són evidents i manifestos, s’endevinen en les històries que ens conta i en la manera de contar-les. En la seva ploma, les descripcions de persones, llocs i fets tenen un punt d’intimitat que gairebé les converteixen en confidències biogràfiques. Per això puc intuir una personalitat gràvida, capaç de percebre les ressonàncies més íntimes dels altres, d’escrutar el seu voltant amb una mirada atemporal que traspassa pells i realitat. M’admira la seva escriptura de la interioritat humana, del subjacent, aquesta capacitat seva de transcendir la fredor d’un formulari o un registre oficial i convertir la transcripció en un element més de la història, ple de significat.
Únicament he llegit dues obres seves i ja tinc la sensació que el conec, i que aquest coneixement m’enriqueix i em configura. En llegir-lo, m’ha fet l’efecte que era una veu que esperava, que necessitava sentir; el seu registre desvetlla en mi emocions que em commouen i em fan més conscient de la pròpia experiència de viure. De la seva mà, imagino i assaboreixo personatges i paisatges urbans, desplaçaments i contingències meteorològiques, interiors arquitectònics i remembrances doloroses de crueltats i desaparicions; tot adquireix valor en la seva prosa sòbria i serena, sense estridències, amb pauses mesurades i digressions oportunes; tot, tot em conforta i em consola d’aquest temps tan diferent al que descriu, però que sento igual d’inestable i indefinit, sense un futur esperançador malgrat tota la tecnologia que ens envolta.
Aquest matí he enviat un correu a l’editorial que l’ha publicat en català i he demanat que m’enviessin tots els títols de Modiano que tenen al catàleg, els que he llegit també —els havia tret de la biblioteca pública. Tenir la seva veu a casa, mirar els llibres que ha escrit i recordar el relat distant i pulcre i, alhora, ple de sentiment i humanitat, és un plaer que em puc permetre, i que prefereixo a qualsevol iot amarrat en un port mediterrani.