Reis del món, de Sebastià Alzamora

En una sola conversa entre dos dels seus personatges, Sebastià Alzamora eleva Reis del món de biografia novel·lada a obra d’art; amb tan sols vint-i-cinc pàgines connecta tot el relat desgranat fins aleshores i el converteix en un corpus compacte que emociona pel que té de profundament humà, pels ressons que desvetllen en el nostre interior i per les qüestions que fa que ens plantegem, no ja sobre els dos protagonistes de la confrontació ni sobre la novel·la en si mateixa, sinó sobre nosaltres. A l’hivernacle de l’hotel Palace, de Madrid, Alzamora traspassa els límits del seu propi relat i, a través de les paraules, ens enfronta a reflexionar sobre la condició humana, la seva grandesa i el seu extraviament, i ho fa amb la subtilesa i l’elegància d’un gran mestre.

Reis del món presenta dos personatges reals, Joan March i Joan Mascaró, que tenen en comú un lloc d’origen —tots dos són de Santa Margalida, un poble de l’interior de Mallorca de tradició pagesa—, una fama internacional, tot i que en àmbits ben diferents, i una singular amistat donada la seva contraposada actitud davant la vida. Joan March és un home de negocis, que comença a enriquir-se amb el contraban de tabac i acaba convertit en un dels magnats més poderosos del seu temps en saber aprofitar les conjuntures bèl·liques de la primera meitat del segle XX en favor seu. Per contra, Joan Mascaró és un intel·lectual brillant, especialista en llengua i cultura sànscrites, que fa de l’espiritualitat i el pacifisme el seu camp de treball i actitud de vida. Entre aquests dos homes tan dispars va existir una amistat a la qual Alzamora ens aproxima. Ho fa indirectament, a través de les veus d’Emili Tremulles, una mena de secretari personal de Joan March, i de Kathleen Ellis, l’esposa de Joan Mascaró. Unes presumptes memòries que Tremulles escriu a la seva vellesa i un diari personal de Kathleen són el recurs tècnic que Sebastià Alzamora fa servir per defugir del biògraf i ocultar el novel·lista.

La novel·la s’estructura bàsicament, doncs, en dos cossos ben diferenciats i se centra en mostrar moments puntuals de la vida dels dos protagonistes i en reunir-los, primer a Santa Margalida, en un encontre ocasional quan Joan Mascaró encara és un nen i Joan March, un jove atrevit i ambiciós, i, després, en una conversa que es produeix quaranta anys més tard entre tots dos a Ginebra, a les ribes del llac Léman, un dia de tempesta. Fets i diàlegs van dibuixant cadascun dels personatges i atorgant-los els atributs que els van fer destacar en els seus camps respectius i els van significar, alhora que entrem en aspectes personals que ens els presenten en una dimensió més íntima i domèstica.

La informació llisca cap al el lector amb agradable facilitat a través d’una prosa rica i acurada i, a poc a poc, anem establint vincles amb el dos personatges principals i els dos secundaris, els que els rememoren i els donen veu, i també anem descobrint els sentiments que ambdues figures rellevants inspiren en els seus cronistes. I és precisament aquí, quan les veus s’interrelacionen, que Alzamora situa el clímax de la novel·la i ens ofereix les millors pàgines del relat, intenses, brillants, inspiradores; tant, que no he pogut reprimir el desig d’interrompre la lectura quan tan sols em falten cinquanta pàgines per acabar el llibre, asseure’m a l’ordinador i escriure aquesta nota.

PS. Acomplerta la lectura de Reis del món, tinc poc més a afegir tret de recomanar-la més enllà de l’interès que puguin despertar les figures de Joan March i Joan Mascaró. Perquè en el relat de l’amistat sorprenent entre un místic i un mafiós, en la confrontació dialèctica de l’erudit pacifista i l’home d’acció, cínic i egoista, es mostren dues visions contraposades d’entendre la vida, que estranyament no s’exclouen, com res no s’exclou del que s’esdevé en l’existència humana, ens agradi més o menys, ens complagui o ens estremeixi.

Per acabar, cito una frase d’una de les darreres notes que va deixar Joan Mascaró abans de morir el 19 de març de 1987, a Comberton, Anglaterra. Tenia prop de 90 anys: «A mesura que els anys passen un sent la poesia amb més bon sentit crític, bon senyal. No som vells, som joves d’eternitat». M’encanta.