Relatos salvajes

Fa unes setmanes en Daniel i jo ens vam trobar al carrer. En Daniel és argentí. Fa més de trenta anys que va venir a Barcelona fugint de la dictadura de Videla, però continua sent essencialment argentí: la parla, els hàbits culinaris i les seves amistats són en un noranta cinc per cent argentins. Em penso que sóc l’única amistat catalana que ha fet i que manté. Des que em vaig canviar de pis no ens veiem gaire, però quan compartíem finca i solituds, sovint anàvem junts al cinema. I sempre em tocava veure una pel·lícula argentina. Per fortuna va ser l’època en què el cinema argentí produïa bones pel·lícules. Recordo El hijo de la novia, El abrazo partido, Nueve reinas, Luna de Avellaneda... En Daniel és un sentimental i apaivaga l’enyor del seu país en aquesta mena d'exili voluntari que viu a Barcelona veient tot el cine argentí que ens arriba i assistint als recitals de tangos que ocasionalment ofereix algun intèrpret d’allà baix. Molt humà i comprensible.

Després de posar-nos al corrent de les nostres vides els darrers mesos, vam anar a parar a parlar de pel·lícules i em va recomanar amb entusiasme Relatos salvajes. Li vaig assegurar que l’aniria a veure i que, comentar-la, seria una bona excusa per anar a prendre una cervesa i unes “empanadas” al Laurel, com fem de tant en tant.

I sí, he anat a veure-la.

Relatos salvajes, de Damián Szifrón, és una pel·lícula de venjances, en la qual la ira, aquest pecat capital tan difícil de controlar de vegades, es desferma i assoleix el protagonisme emocional. Hi ha pel·lícules que exalten l’amor, l’amistat, la solidaritat, l’heroisme, el sexe, la violència... Relatos salvajes constitueix una exaltació de la venjança, cega o meditada, sobtada o planificada, i en la seva exaltació resulta tan desmesurada i esperpèntica, que fa riure.

La pel·lícula està estructurada en sis episodis diferents, relacionats únicament entre ells per la similitud de les tensions que mouen els seus protagonistes, tots sotmesos, per causes diverses, a viure moments de pèrdua del control, durant el quals realitzen actes d’extrema violència física o moral. L’objectiu de la seva reacció violenta pot ser un grup de persones, com en la cas del primer episodi, un individu, com en els segon, tercer i sisè, o l’administració municipal, com en el quart, el qual ha arribat a calar tant a l'Argentina que el malnom del protagonista ―el Bombita― s’ha incorporat al llenguatge col·loquial com a referent. “Mirás, no me hagás eso porque os mando al Bombita”, em conta en Daniel que diuen a Buenos Aires o a La Plata quan algú discuteix amb un funcionari. En el cinquè, el de l’atropellament, la violència s’exerceix en l’àmbit de l'ètica, i els seus esquitxos resulten més repugnants que els de sang.

Els sis relats parteixen d’accions quotidianes que en un determinat moment esdevenen forassenyades i comporten greus conseqüències per als protagonistes actius i passius. Malgrat que uns episodis resulten més previsibles que altres, tots tenen la seva gràcia en el plantejament. Però el que realment és extraordinari és l’últim. Hasta que la muerte nos separe, es titula. Ell tot sol justifica la pel·lícula, que fins ara no deixava de ser una simple pel·lícula ocurrent. Aquest darrer relat és una veritable peça d’art cinematogràfic. L’emmarcament, els personatges, la situació, les reaccions i ritme en què es produeixen, tot és encertat. Fins i tot el desenllaç, pel que té d’inesperat i sublim, està d’acord amb l’excel·lència del relat. Naturalment, no desvetllaré l’argument, tan sols diré que tot passa durant el banquet d’un casament i que els protagonistes, Romina (Érica Rivas) i Ariel (Diego Gentile), viuen una mena de catarsi d’odi i penediment, que els depura d’ira i de pecats, i els lliura l’un als braços de l’altre amb un amor que, ara sí, tan sols la mort podrà posar-hi fi. 

(Cartell i fotos extrets d'Internet)