En pocs dies de diferència vaig veure la pel·lícula El escándalo (Bombshell, 2019), de Jay Roach, i la minisèrie de TV La voz más alta (The Loudest Voice, 2019). Totes dues tracten el mateix tema: el personatge de Roger Ailes, l’home que va fundar i dirigir Fox News Channel, el canal de notícies més vist dels Estats Units, fins que va ser obligat a dimitir l’any 2016 després de ser acusat per una periodista de la seva cadena d’encalçament sexual, acusació a la qual s’hi van afegir unes quantes dones més. I si a la pel·lícula, centrada sobretot en la darrera etapa d’Ailes, ja em va enervar, la sèrie, que abraça un període més llarg de la seva vida, em va acabar d’exasperar i em va fer avorrir la figura d’un individu que va aplicar la seva intel·ligència i el seu poder a manipular, amenaçar i destruir vides sense cap contemplació.
Egoista, cínic i paranoic, va desenvolupar i potenciar en un àmbit democràtic un estil de periodisme propi dels règims totalitaris, que consisteix en donar categoria de veritat a una mentida a base de repetir-la i repetir-la als mitjans de comunicació. Una estratègia de “tot val per tal d’aconseguir l’objectiu” i que posada al servei del Partit Republicà va acabar situant Donald Trump a la Casa Blanca. I mentrestant feia això i es presentava públicament com el darrer defensor dels valors genuïns nord-americans davant d’un establishment impregnat d’idees comunistes, vexava, encalçava i abusava sexualment de les dones que l’envoltaven, que mantenia silenciades amb l’amenaça de destruir la seva carrera professional.
A més de satisfer els votants conservadors, l’agressivitat verbal dels presentadors de la cadena i la falta d’escrúpols en la manera de fer periodisme va captivar un públic mancat de criteri i incapaç de reaccionar davant del vehement relat de Fox News en favor d’uns i en contra d’uns altres. Per a ell, informar era distorsionar i mentir en interès dels seus ideals conservadors, i convèncer els espectadors de les fake news que, en el seu deliri d’omnipotència, inventava era l’objectiu principal de la seva cadena televisiva.
“Digues a la teva gent el que vol sentir” era el seu lema, i la seva gent eren els que pensaven com ell i un ampli espectre de la població nord-americana blanca carregada d’amargor i que culpen del seus problemes els negres, els immigrants, les feministes, els ecologistes i tot el que té a veure amb valors progressistes i de canvi social cap a la igualtat i la tolerància.
Roger Ailes va morir d’un atac de cor tres mesos després de dimitír, però la seva herència verinosa ha quedat i ha donat carta de naturalesa a una manera de fer periodisme indigna que aquí ja s'havia practicat durant la dictadura franquista i que ha tornat a resorgir.
Podeu trobar la sèrie a la plataforma de Movistar; només per la interpretació de Russell Crowe, gairebé irreconeixible en el paper de Roger Ailes, val la pena veure-la. La pel·lícula peca d’una certa precipitació narrativa que la fa confusa i quan surts del cinema, et fa la sensació d’haver-te perdut alguna cosa.