Roma, città aperta

Acabo de veure Roma, città aperta, de Roberto Rossellini, a Clàssics sense interrupcions, i m’ha tornat a emocionar. Malgrat el pas del temps, la pel·lícula se sosté sòlida i convincent. L’arquitectura del guió és simple, els personatges, continguts, el llenguatge cinematogràfic, auster, i el missatge, clar i directe. Tot això que en el cinema actual seria considerat com un demèrit, dóna a Roma, città aperta el seu gran valor, sobretot quan considerem que és una pel·lícula feta en calent, rodada, com aquell que diu, sobre les cendres encara fumejants de la ciutat.

Roma, città aperta es va començar a realitzar el mes de setembre de 1944, tan sols dos mesos després que la capital italiana fos alliberada per les forces aliades, i fou concebuda mentre els autors de la història vivien refugiats en un apartament per evitar caure a mans dels feixistes. Amagats en companyia d’un cap comunista, Amidei i Rossellini estan al corrent de les activitats de la resistència, de les delacions, de les tortures; s’assabenten de la detenció del sacerdot Giuseppe Morosini per la Gestapo i de la seva condemna a mort per formar part del grup de resistents anomenat “banda Fulvi”; saben del seu afusellament el 4 d’abril de 1944 ―dos mesos abans de l’alliberament de la ciutat. I en quatre mesos els personatges es defineixen i el guió pren cos. Don Pietro (Aldo Fabrizi), Manfredi (Marcelo Pagliero), Pina (Anna Magnani), Marina (Maria Michi), els nens...; en aquest curt espai de temps tots passen a representar el drama de la guerra en el solar devastat de Roma, on havien transcorregut els fets reals que l’inspiren. Rossellini es ven els mobles per comprar pel·lícula al mercat negre; són fragments curts de negatiu que l’operador prèviament ha d’enganxar metre a metre; l’equip es mou per la ciutat a l’empara d’un permís per fer un simple documental; es roda sense so perquè no hi ha diners i posteriorment els actors es doblen a si mateixos. Però finalment la pel·lícula s’acaba i es converteix en una nova imatge d’Itàlia, és la veu de la Itàlia que, girant-se d’esquena a les pomposes desfilades militars dels camicia nera, es va oposar al feixisme de Mussolini i va lluitar contra l’ocupació alemanya. La Itàlia valerosa i rebel encarnada per Teresa Gullace (Pina-Magnani), assassinada d’un tret nazi quan corria darrere el camió que s’enduia el seu marit detingut per la Gestapo ―una de les imatges més colpidores de la pel·lícula per l’austeritat del seu realisme, que ajuda a evocar la quotidianitat de la mort en aquell món dislocat per la crueltat i la violència.

Com va dir Rossellini una vegada fent broma: “Roma, città aperta va fer més perquè Itàlia recuperés el seu lloc dins del concert de les nacions que tots els discursos del nostre ministre d’Afers Exteriors.”

La pel·lícula va obtenir la Palma d’Or al Festival Internacional de Cinema de Cannes l’any 1946 i està considerada com el tret de sortida del corrent neorealista italià, a l’empara del qual van irrompre en el panorama cinematogràfic cineastes de la talla de Federico Fellini, Luchino Visconti, Vittorio de Sica, Alberto Lattuada, Giuseppe de Santis, Pietro Germi, Luigi Zampa i d’altres que ara no recordo. Per cert, en l’autoria del guió de Roma, città aperta, juntament amb Sergio Amidei i Roberto Rossellini, hi figura Federico Fellini, aleshores un jove periodista de 24 anys.