Serra de Guara

1. Per la serra de Balced

Dijous. En Fèlix em passa a buscar a les 10,15 h i anem cap a l’Hospital General de Catalunya, on hem quedat amb en Natxo a les 11 h. El recollim puntualment a la sortida de l’estació dels FFCC i entrem a l’AP-7 i, a l’altura de Martorell, saltem a l’A-2. El nostre destí és la serra de Guara, per la qual transitarem durant quatres dies en la nostra tradicional sortida de la segona Pasqua.

La serra de Guara és la més important del grup de serres que integren el sector central de l’anomenat Prepirineu Exterior aragonès i que va des del riu Vero a la serra de Gratal, al nord d’Osca. Com la majoria de les serres prepirinenques, la de Guara està formada bàsicament per calcàries mesozoiques, profundament deformades pels fenòmens orogènics lligats al plegament alpí. A aquests materials calcaris s’hi superposen paquets de conglomerats, acumulats al peu de la serralada pirinenca durant el seu llarg procés de formació. La gran peculiaritat d’aquesta serra és que la xarxa hidrogràfica, perpendicular a l’eix de plegament, s’ha encaixat profundament en els materials més durs ―calcàries, gresos i conglomerats― i ha obert un conjunt de congostos i barrancs que s’han convertit en la gran atracció turística de la zona.

Arribem al peu de la serra de Guara al migdia i, abans de dirigir-nos a Bierge, on hem reservat el nostre primer allotjament, ens aturem a dinar a Radiquero, poblet famós pels seus formatges de cabra, que la mestressa del restaurant ens dóna a tastar.

Havent dinat, anem a Bierge i ens instal·lem a l’hotel La Era de Conte. Som els únics hostes i ens tracten meravellosament.

Per tal de fer boca, en Natxo ens ha preparat una visita al barranc de la Peonera, obert pel riu Alcanadre. Però l’accés al paratge de Los Gradones passa per una finca particular i el propietari, que ha sentit com arribàvem, ens fa fora de males maneres. Retrocedim i deixem el cotxe en una zona d’aparcament que hem vist en passar. Són les sis de la tarda i hem de canviar de destinació: en lloc de baixar a Los Gradones, ho farem a Los Fornazos; un camí que surt de l’aparcament ens hi durà. Descendim dos cents metres fins al llit del riu ―els últims cent per una sendera vertiginosa―, que tot seguit ―se’ns ha fet tard― hem de pujar. Un bon entrenament per demà.

L’ascensió a la serra de Balced la fem des de Rodellar (752 m), pel camí que surt de l’ermita de San Lorenzo i puja directe a la collada de Balced (1.371 m). Durant l’ascensió, les vistes sobre Rodellar i la petita vall oberta per l’Alcanadre entre congost i congost són esplèndides i no ens cansem d’admirar-les.

Una vegada al coll, ens aboquem al canyó de Balced, obra del riu Isuala. Un trau de 600 metres de profunditat, de parets gairebé verticals, ara en ombra, del qual no veiem el fons.

Continuem per la carena fins al Tozal de Paco Tiesto (1.568 m), cota màxima d’avui. El congost de Balced ens acompanya en el nostre recorregut aeri. Tota aquesta zona culminal és dominada per una formació vegetal integrada per boix i eriçó grog, amb presència també de ginebró i garric. D’arbres n’hi ha pocs.

Precisament, aprofitem l’ombra d’un d’aquests pocs arbres ―per cert, es tracta d’un immens arç blanc― per descansar y menjar alguna cosa. L’arbre és al costat dels pous de neu de Bagüeste i allarguem l’aturada per fer-los honors. Són magnífics; fins i tot un d’ells té una escala lateral de pedra que baixa fins al fons.

Després del descans, pugem fins al turó de Forcas (1.542 m), des d’on ens aboquem per darrera vegada a l’abisme del canyó de Balced. Tot seguit iniciem el descens per un itinerari que va a buscar el barranc de Fabar, flanqueja el de la Glera i va fins al Turuezo. Durant aquest recorregut veiem tot un seguit de crestes espectaculars que l’erosió diferencial ha tallat en la roca calcària, rebregada per les forces orogèniques fins a quedar disposada en capes verticals.

Des del penyal del Turuezo, la nostra intenció és seguir la sendera que passa per la cresta rocosa on hi ha l’ermita de la Virgen del Castillo. Però no trobem el desviament i continuem per la que baixa fins al fons del barranc de la Virgen, el creua i continua pel marge oposat fins al llit del riu Mascún. Fa molta calor i ens aturem a refrescar-nos a la font de Fonciachas.

Pel fons del barranc del Mascún ens dirigim a Rodellar, on arribem a les quatre de la tarda i ens bevem mig litre de cervesa cadascun. En total, descomptant les aturades, devem haver caminat unes 6,30 h, amb un desnivell de poc més de 800 metres. No està malament per començar.

Al capvespre, a Bierge, el sol ens obsequia amb un dels seus grans espectacles.