He llegit bastanta literatura al voltant de l’holocaust i la barbàrie nazi. Des de l’entranyable Diari d’Anna Franck, que vaig llegir d’adolescent i em va commocionar en saber les circumstàncies de la seva redacció, fins a Les benignes, de Jonathan Littell, que, ja adult, també em va deixar fora de combat amb la cruesa del seu relat. Altres autors han estat Primo Levi, Leon Uris, Imre Kertész, Jerzy Kosinski o Jorge Semprún. Hi ha una vasta obra escrita al voltant d’aquest episodi vergonyós de la història recent de l’home. Però Sol a Berlín, de Hans Fallada, ofereix una visió que m’ha sorprès, tant per l’argument com per l’enfocament del tema y el seu tractament.
Per començar, Hans Fallada és alemany ―el seu nom real és Rudolf Ditzen―, no és jueu i viu tota l’etapa de l’ascensió i el triomf del nacionalsocialisme i les seves conseqüències a Alemanya sense patir cap persecució política severa, tot i que tampoc no manifesta gens d’entusiasme pel règim, la qual cosa li val un breu empresonament per una denúncia d’activitats antinazis. Ditzen, que havia aconseguit l’èxit literari arran de la publicació de I ara què, homenet? (Kleiner Mann – was nun?, 1932) va passar-se el període nazi (1933-1945) treballant en projectes que no el comprometessin i entrant i sortint de clíniques i sanatoris per problemes nerviosos derivats del consum d’alcohol i drogues.
Sol a Berlín (Jeder stirbt für sich allein) va aparèixer l’any 1947, poc després de la mort de Fallada, i relata com un humil matrimoni obrer ―Otto i Anna Quangel―, inicialment simpatitzant de Hitler, a causa de la mort del seu únic fill al front i de l’arbitrarietat i prepotència del partit nacionalsocialista, es converteix en crític del líder nazi i els seus mètodes. I la manera de manifestar la seva oposició consisteix a escriure i distribuir per Berlín postals amb invectives contra el partit i els seus líders. De 1940 a 1942, que els detenen, el matrimoni Quangel distribueix 276 postals i 9 cartes, que treuen de polleguera la policia alemanya i les SS.
Aquest argument, basat en fets reals, serveix a l’autor per fer una pintura gairebé esperpèntica de la vida a Berlín sota l’hegemonia nazi, amb personatges marginals, cínics i cruels, que doten la cruesa del relat d’un toc d’humor negre, molt poc habitual en escriptors alemanys, i que l’alineen amb dos contemporanis seus de gran rellevància literària: Joseph Roth i Bertolt Brecht. Al voltant dels dos protagonistes, Fallada situa tot una sèrie d’individus menyspreables, la vilesa dels quals augmenta en la mesura que augmenta la seva vinculació al partit. Per la novel·la desfilen delators, borratxos, jugadors, hipòcrites, torturadors, vividors inútils, conspiradors mesquins; i tots aquells que representen algun valor positiu són perseguits i destruïts per la brutalitat, entronitzada en el poder. Tan sols la història de la cartera Eva Kluge proporciona una mica de consol al lector. De la resta, res se salva, i són la ridiculització de la maldat i l’orgullosa mort dels protagonistes, en pau amb ells mateixos perquè han obrat conforme la seva consciència enmig d’aquell imperi del terror, l’únic missatge d’esperança que es percep. Cal recórrer a la Història i recordar que, sortosament, el malson nazi va tenir un punt i final, per respirar alleujat després de la lectura.
En aquesta edició de Sol a Berlín (Edicions de 1984, 2012) es presenta la versió íntegra de la novel·la, que en la seva primera edició l’any 1947 va ser escurçada a criteri de l’editor, ja que Fallada havia mort uns mesos abans i no va tenir l’oportunitat de valorar la proposta editorial. També hi ha un apèndix on s’inclouen un article de Hans Fallada sobre els fets reals en els quals es basa, previ a la seva redacció, un glossari de sigles i personatges alemanys del moment, dades biogràfiques de l’autor, documentació gràfica i un epíleg en el qual es valora l’èxit recent de la novel·la després de més de mig segle d’oblit i es donen detalls sobre el seu procés de gestació, que ajuden a aproximar-se a la figura del autor.
Sol a Berlín és una bona novel·la, escrita des de l’eixutesa d’estil i la ironia, que posa de manifest el compromís literari d’un home complex i turmentat interiorment. Jo l’he llegida amb gust, però he de confessar que al final se m’ha fet un pèl llarga. Potser la primera versió de 1947, publicada en un format més breu, no estava del tot desencaminada. Però això es fa difícil de dir sense haver-la llegit i veure que es va suprimir.