Tardor confortadora

M’entristeix i, alhora, m’indigna viure en un país on una bona part de la seva població m’odia pel sol fet de pertànyer a una cultura determinada i aspirar a l’autogovern del territori on aquesta cultura es manifesta. M’avergonyeix pertànyer a un Estat incapaç de comprendre i respectar les aspiracions d’un col·lectiu humà de decidir lliurement el seu destí polític i que fa ús de la violència institucional per reprimir-les. I com tot això em dol, prefereixo no parlar-ne, mantenir-me ferm en les meves conviccions i esperar que el temps posi llum allà on, de moment, tot són tenebres. Confiar que en algun moment l’encegament i l’orgull quedaran de banda i el diàleg permetrà articular solucions perquè uns i altres puguem viure en harmonia. Però crec que per això encara fa falta recórrer un llarg camí. Mentrestant parlaré de la tardor.

Si a la primavera és la floració de les plantes el que omple de color el paisatge, a la tardor són les fulles dels caducifolis les que pinten de colors càlids els boscos. La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de caminar pel Pirineu i va ser un goig. A la vall alta del riu Querol els bedolls agitaven al vent les petites fulles, que queien com una pluja daurada sobre els prats i les pastures. El seu color groc esquitxava de clapes lluminoses el bosc de pi negre que s’enfilava pels vessants. I de tant en tant, els tons vermellosos de la moixera de guilla destacaven com una flamarada.

L’endemà vam anar al poblet d’Aiguatèvia, a la comarca del Conflent, i vam caminar per una sendera entremig d’un bosquet d’avellaners que mostrava tota la gamma de tonalitats entre el groc i el verd. D’Aiguatèvia a Caudiers de Conflent el camí va ser una delícia i em vaig atipar de fer fotografies. Llàstima que no fes sol i no pogués gaudir de la brillantor dels contrallums. Però tant era, en tenia prou amb les falgueres i les branques arquejades dels avellaners, que dibuixaven una mena de túnel vegetal sobre el camí, per omplir de color l’enquadrament.

Dissabte, remuntant la vall d’Orlu, a l’Ariège, van ser els àlbers, els oms, les moixeres, els aurons, els trèmols i els faigs els que acolorien les ribes de l’Orièja i cobrien la pista per on ascendíem d’una catifa de fullaraca. Més amunt, la vall oferia successius replans d’herba verda, on vam poder admirar magnífics exemplars aïllats de faig. Als vessants, superat el límit de la fageda, apareixia el bosc de pi negre i bedolls amb els tocs encesos de les moixeres de guilla. Miressis on miressis el paisatge oferia una coloració magnífica i et confortava de les penes mundanes. Era el bàlsam que necessitava per oblidar per uns dies tanta estupidesa.

Tanmateix, aquesta exhibició cromàtica vegetal és un consol efímer, el cant del cigne dels caducifolis abans despullar-se totalment de fulles per passar l’hivern que s’aproxima.

Aquella mateixa nit va nevar i el blanc va venir a sumar-se a la festa de color. Jo vaig tornar a la ciutat i em vaig submergir de nou en la cridòria d’amenaces i promeses electorals.