Aprenent de gigoló, de John Torturro, és una pel·lícula simpàtica, una comèdia tendra i divertida que, sense arribar a ser absurda, tampoc no te la pots prendre com una il·lustració de la vida real. Woody Allen fa de Woody Allen i Torturro fa de Paul Newman; fins hi ha moments que arriba a semblar-s’hi físicament. Em refereixo al Paul Newman madur, al de Harry i fill o El color del diner. Fixeu-vos-hi. Els silencis llargs, les rèpliques breus, frases dites sense inflexions a penes, amb un distanciament indiferent que carreguen el personatge d’un cert misteri; la mirada penetrant, els moviments pausats, sense precipitació, sense rudesa. Newman mai no ha estat un dur rude i violent, sempre ha dotat els seus personatges d’una contenció ferma, d’una calma inquietant.
En acabar de veure la pel·lícula i recordar els papers que fins ara havia vist interpretar a Torturro, vaig pensar que el de Fioravante era el paper que sempre hauria volgut fer, un seductor, un protagonista exitós amb les dones, i com mai no li havien ofert, ha acabat per escriure-se’l ell mateix i adjudicar-se’l. I el més increïble és que resulta convincent, fins al punt que acaba seduint el mateix espectador. Almenys a mi em va seduir, com a mínim tant com ho va fer Vanessa Paradis en el paper de jove vídua condemnada al sever aïllament de la fe ortodoxa jueva.