Fa uns quants dies que vaig acabar de llegir Tot un home, la segona novel·la de Tom Wolfe. La vaig començar la primera setmana de juliol, poc després d’instal·lar-me a Son Bauló i deixar de banda la decebedora novel·la de Joël Dicker, El llibre dels Baltimore, que m’havien deixat i que vaig començar a l’aeroport. L’èxit clamorós de La veritat sobre el cas Harry Quebert —més de 3.000.000 d’exemplars venuts— ha perdut el jove Dicker, que definitivament renuncia a fer literatura per lliurar-se a produir per al gran mercat editorial.
A Tot un home (A Man in Full, 1998) es refermen els trets estilístics de l’autor, el segell Wolfe, que, en aquest cas, a causa de l’extensió excessiva de l’obra, en algun moment m’han fet la sensació de tics literaris que, a còpia de repetir-se, esdevenen un entrebanc per al desenvolupament de la història, que divaga en grans meandres fins al final. Fins he estat temptat d’abandonar-ne la lectura, també, però el crèdit que em mereixia per l’encert de La foguera de les vanitats (nota 15/06/2018) m’ha empès a continuar malgrat arrossegar una certa sensació de decepció. No, Tot un home no és la novel·la que m’esperava; no té el tremp ni la contenció de la primera. Fa la sensació que Wolfe també s’hagi deixat emborratxar per l’èxit i perdi el sentit la mesura.
Tanmateix, no li falten encerts i es perceptible el talent i la gran capacitat d’observació de Wolfe, veritable cronista de la realitat sobre la qual fixa la mirada, en aquest cas, la ciutat d’Atlanta, Geòrgia, on la convivència entre la població blanca i de color no acaba de superat la barrera de la discriminació racial malgrat l’aparença de normalitat que pot significar tenir un alcalde negre. Tot un home relata la decadència física i econòmica de Charlie Croker, un sexagenari de caràcter fort i físic poderós, estrella de futbol americà de jove i promotor immobiliari d’èxit, que assisteix, impotent, a l’ensorrament del seu imperi. Al seu voltant, tot una sèrie de personatges, blancs i negres, viuran aquest moment a tenor dels seus interessos i la seva vilesa. Però tot canvia quan Conrad Hensley, un jove desarrelat i idealista, pare de família i fugitiu de la justícia, es creua en la vida de Croker i li fa conèixer la filosofia dels estoics i la figura d’Epictet.
La descripció minuciosa d’espais i personatges, la vivesa dels diàlegs i la mirada irònica i distant amb què l’autor va desgranant els diferents fils argumentals són valors que estan presents a Tot un home, com també ho estaven a La foguera de les vanitats. Queda clar que Wolfe no és un d’aquest escriptors que escriu per afalagar un públic que se satisfà amb banalitats amanides amb els tòpics del gènere; la seva literatura és personal i vigorosa, però en aquesta ocasió és víctima de la seva pròpia exuberància narrativa, i el resultat és una novel·la morosa, reiterativa i, fins m’atreviria a dir, autocomplaent.
No obstant això, continuaré explorant-lo. La seva pintura de la societat urbana contemporània i de tots aquells que la integren és aguda i traspassa la seva brillantor d’oripell. Dibuixa bé personatges i ambients, i sap resoldre amb versemblança situacions difícils de la trama; és ocurrent amb símils i imatges i no cau en la temptació de lirismes descriptius fàcils. A Barcelona m’espera Sóc Charlotte Simmons (I Am Charlotte Simmons, 2004), tercera novel·la de Wolfe i, com Tot un home, d’una extensió considerable. No sé què faré. Si la llegiré tot seguit quan arribi o llegiré primer Bloody Miami (Back to Blood, 2009), la darrera, de la qual la Pilar em va donar bones referències. I la Pilar és de fiar.