Un grapat de pols, d'Evelyn Waugh

Hi ha llibres que els compro després d’haver-los llegit. Han arribat a les meves mans perquè me’ls han deixat o els he tret de la biblioteca pública i, després de llegir-los, sento que els vull tenir a prop, tocar-los, obrir-los i rellegir una o dues pàgines. Són llibres que la seva sola presència m’estimula i em fan sentir afortunat de posseir-los. D’altres, en canvi, els compro il·lusionat, amb el desig de viure una experiència enriquidora amb la seva lectura, i em deceben. A aquests els desterro, els allunyo de mi tant com puc. Segons el grau de decepció els regalo o els llenço directament al contenidor de recilatge de paper amb l’esperança que puguin servir de matèria primera per a nous i millors llibres.

Un grapat de pols, d’Evelyn Waugh, me’l vaig endur de casa de la Isabel. Aquell matí volava de Palma a Barcelona i no tenia cap lectura per entretenir l’espera. I com no havia llegit res d’aquest escriptor anglès i el llibre era de mida reduïa, ideal per al butxacó de la maleta, vaig agafar-lo de la prestatgeria. El vaig llegir a l’aeroport, a l’avió i en dues nits a casa. Ara ja forma part de la meva biblioteca, al costat del seu famós Retorn a Bridesheat (Bridesheat Revisited, 1945), que m’espera.

La primera part de la història retrata la vida buida i ociosa de la classe alta anglesa. Reunions a mitja tarda per prendre el te, festes, dinars, caceres... Els personatges es mouen entre els espais neogòtics d’una gran mansió rural –Hetton Abbey, propietat de Toni Last– i Londres. I el que comença com una insubstancial aventura amorosa de Brenda Last, l’esposa de Toni, de sobte s’esdevé una tragèdia i ens trasllada a les inhòspites selves de Brasil, amb Toni Last convertit en explorador per tal d’oblidar la seva dona, que l’ha deixat. El desenllaç, d’un dramatisme sorprenent, digne del millor Poe, resulta tan inquietant i colpidor, que no pots evitar preguntar-te sobre les paradoxes del destí.

Vaig tancar el llibre pensant que d’allí en podia sortir una bona pel·lícula, d’aquelles que deixen l’espectador assegut a la cadira, aclaparat, intentant digerir l’infortuni del protagonista. Després he vist que Charles Sturridge devia pensar el mateix que jo, i l’any 1987 va dirigir la versió cinematogràfica d’Un grapat de pols, amb James Wilby i Kristin Scott Thomas en els papers protagonistes i Anjelica Huston, Alec Guinnes i Judi Dench en el repartiment. Ara sento curiositat per veure-la.

Però no només s’ha de valorar Un grapat de pols (A Handful of Dust, 1934) per l’encert de l’argument i la pintura dels personatges; la resolució literària és d’una modernitat que costa creure que sigui una novel·la escrita fa vuitanta anys. La concisió en la descripció de les escenes, la visió crítica de la societat que ens presenta, la fina ironia i la precisió i elegància dels diàlegs posen de manifest que estem davant d’un excel·lent escriptor, un d’aquests pocs creadors que traspassen modes i gèneres, i que projecten la seva obra més enllà del temps.