Viatge a Florència

El primer va ser la visió de plaça del Duomo en tombar la cantonada de Via Zanetti/Via Cerretani. Va ser com un esclat lluminós. Perquè el que tenia al davant uns metres més enllà, il·luminat pel sol de l’horabaixa, era un gran foc d’artifici de marbre blanc, verd i rosa, ple de filigrana. Inimaginable si no ho veus, si no ets allà admirant dimensions, volums, colors i harmonies. Una d’aquelles obres que et preguntes com ha estat possible, que mostren la grandesa humana en tota la seva capacitat creadora, un desafiament en el propòsit i en el fet, que ha reeixit i el seu èxit es perllonga al llarg del temps per a glòria de tots, no tan sols dels qui la van fer possible.

El conjunt monumental que formen baptisteri, catedral i campanar és un dels espectacles més fascinants que he vist mai; et captiva i no pots evitar contemplar-lo cada vegada que hi passes i sentir l’influx confortador de la seva bellesa. Arquitectes, escultors, pintors, mestres d’obres i artesans, tots conjugats per fer una veritable meravella. Obra mestra del gòtic i del primer Renaixement italià, la catedral de Santa Maria dei Fiore —aquest és el seu nom oficial— va ser dissenyada per Arnolfo di Cambio a finals del segle XIII, i intervenen fins a acabar-la definitivament en la primera meitat del segle XV, arquitectes i artistes de tanta nomenada com Giotto di Bondone, Andrea Pisano, Andrea Orcagna, Tadeo Gaddi, Filippo Brunelleschi, Michelozzo, Verrochio, Jacopo della Quercia i Donatello. La façana principal, gòtica, va ser demolida a finals del segle XVI i va quedar desvestida fins la segona meitat del segle XIX, que es va construir l’actual, neogòtica, en concordança amb el Campanile i el baptisteri. L’interior, tot i que grandiós —es tracta d’un dels temples més grans de la cristiandat—, no té la magnificència sorprenent de l’exterior.

El segon impacte emocional va ser el David de Michelangelo. Ja sé que és un tòpic, però no m’importa gens caure-hi, perquè jo també em vaig rendir a la seva perfecció. El marbre de Carrara és d’una blancor que enlluerna i l’escultura, d’una bellesa que subjuga. Colossal, s’alça enmig de la sala omplint-la amb la seva còrpora nívia esculpida amb una precisió i elegància sublims. Més de cinc metres de músculs i tendons, venes inflades per la tensió, rostre de trets regulars, serens, mirada intensa, cabells esvalotats... Cinc tones i mitja de carbonat de calci cristal·litzat convertides en una obra d’art extraordinària per la genialitat d’un home: Michelangelo Buonarroti (1475-1564). Tres escultors abans que ell havien treballat sobre aquest gran bloc de marbre, anomenat “el gegant”, sense èxit. I després de vint-cinc anys abandonat, ple de nafres pels intents fallits, Michelangelo comença esculpir-lo a partir de simples esbossos, dibuixos i models de cera i de terracota a petita escala, prescindint de models en guix a escala real com feien altres artistes de l’època. Convençut que l’obra ja existeix prèviament dins del bloc de marbre i que ell tan sols l’ha de descobrir, deslliurar-la de l’embolcall de pedra que l’amaga, l’artista treballa en el David durant poc més de dos anys, de setembre de 1501 a principis de 1504. El juny de 1504, l’escultura s’instal·la a la Piazza della Signoria, davant del Palazzo Vecchio —on ara hi ha una còpia més petita, també en marbre— i es descobreix el 8 de setembre del mateix any. A partir d’aquest moment la seva excepcionalitat la converteix en símbol de la República de Florència, referent de l’escultura renaixentista, l’obra més emblemàtica de Miquel Àngel i una de les escultures més famoses del món.