De Bergen a Kirkenes amb Hurtigruten
La setmana passada era a Noruega. En un creuer pels fiords. Un tipus de turisme que no havia fet fins ara i que m’hauré de començar a plantejar. Perquè fer un creuer és una alternativa de viatge ideal per a la tercera edat, aquesta en la qual m’endinso inexorablement dia a dia. L’edat predominant dels nostres companys de viatge devia estar entre els seixanta i els setanta anys —els que faré jo d’aquí deu dies—; de gent jove n’hi havia poca, i també hi havia algunes persones molt grans, tant, que fins i tot alguns empraven cadira de rodes o es recolzaven en un bastó o una crossa. Val a dir, però, que malgrat els anys, la majoria es conservava en bona forma i no et feia la sensació de ser en geriàtric flotant. Això sí, hi havia una certa tendència a ocupar des de bon matí les butaques de proa i romandre-hi assegut hores i hores mirant desfilar el paisatge lentament, amb la dolça placidesa de la navegació. I això disgustava la Isabel, que també volia gaudir d’aquests llocs de privilegi i no podia. Jo m’he passat el viatge entrant i sortint de l’interior a l’exterior de les cobertes per fer fotografies i capturar la sorprenent naturalesa de la costa noruega, on el mar i la terra entren en una relació sinuosa i esmunyedissa, una mena de coqueteig o de joc de fet i amagar, el resultat del qual proporciona paisatges d’una gran bellesa.
Els fiords són profundes valls glaciars excavades pel gel que va ocupar tot el territori escandinau durant la darrera glaciació i que l’aigua va envair a mesura que avançava el període postglacial i el mar pujava de nivell. A Noruega encara hi ha mostres d’aquetes grans masses de gel que llisquen lentament cap avall des de les zones de neus permanents. Nosaltres en vam visitar una en una de les excursions que l’organització del creuer oferia. El glaciar Svartisen, el segon més gran del país. No n’havia vist mai cap, de glaciar, i la seva contemplació em va impressionar. Donada la latitud, els glaciars noruecs no són a gaire alçada sobre el nivell del mar i això els fa més accessibles durant l’estiu. Tanmateix, tan sols el vam mirar en la distància. Per fer-nos veure la rapidesa amb què es fonen les masses de gel a causa de l’escalfament del planeta, el guia ens va contar que l’any 2.000 aquesta llengua del glaciar —una de les seixanta que té— arribava fins al petit llac que hi ha al seus peus, al fons d’un braç del Holadsfjord; a l’actualitat, com es pot veure a la fotografia, la glacera acaba dos cents metres per damunt de la riba. 200 m de retrocés en tan sols divuit anys! A aquest ritme, poca vida els queda als glaciars europeus, imponents testimonis d’un passat gèlid al qual els nostres avantpassats sapiens es van haver d’adaptar.
El vaixell que ens conduïa de Bergen a Kirkenes, final del nostre recorregut, era el MS Nordlys, un dels ferris de la companyia Hurtigruten que, tant a l’hivern com a l’estiu, comuniquen diàriament les poblacions septentrionals de la costa de Noruega. Aquest servei, que és l’orgull de la marina civil noruega, fa més de cent anys que funciona i a l’actualitat s’ha convertit en una atracció turística. L’èxit d’Hurtigruten, però, ocasiona dificultats als usuaris locals a l’hora de desplaçar-se a l’estiu, perquè es troben la major part de les places del ferri ocupades pels creueristes europeus, i es queixen. Per això, si no ets noruec, ja no pots organitzar un viatge allargant les escales i saltant d’un vaixell a un altre, sinó que has de contractar un recorregut complet.
Els vaixells d’Hurtigruten no són gaire grans i tampoc no ofereixen els luxes i serveis dels creuers convencionals, veritables ciutats flotants, amb piscines, gimnàs, sales de joc, discoteca, cinema i bufet lliure les 24 hores del dia; però es menja bé i no has de suportar l’aglomeració de gent que suposa encabir quatre o cinc mil persones en un vaixell. Nosaltres no crec que arribéssim a cinc cents i mai no vaig tenir la sensació de formar part d’una onada humana que s’abat de cop damunt d’una ciutat via marítima. La veritat és que, donades les característiques dels viatgers, n’hi havia que ni tan sols baixaven del vaixell durant les escales llargues, i a les excursions que vam fer, el grup no va passar mai de la cinquantena.
A mi l’experiència em va agradar i només lamento que se suspengués la visita al cap Nord a causa del mal temps, que, això sí, ens va acompanyar durant tota la travessia. Però per aquelles latituds septentrionals, més enllà del Cercle Polar Àrtic, que vam creuar el segon dia de navegació, és el més normal i és un il·lús qui emprengui aquest viatge –com jo mateix vaig fer— pensant en cels blaus i un sol rutilant al firmament dia i nit. El sol sí que va romandre al firmament dia i nit, però només el vam veure puntualment, a través de les petites escletxes que s’obrien entre les nuvolades.