Dijous passat vaig anar als Espais Volart, de la Fundació Vila Casas, on es pot veure una exposició antològica de pintor Vicenç Viaplana (Granollers, 1955), titulada Els llocs de la pintura, i que em va impressionar per l’honestedat del seu treball i l’exquisida tècnica que ha aconseguit adquirir per expressar-se en un llenguatge personal, que es mou dins d’un realisme abstracte.
L’exposició fa un repàs de diferents etapes de l’artista, des dels seus inicis als anys setanta, enquadrat dins del conceptualisme, fins a la darrera sèrie de pintures que, amb el títol Sota el Sui, recull la producció dels darrers anys. Al llarg d’aquest recorregut, Viaplana va explorant tècnica i temàtica per arribar a aconseguir un llenguatge capaç d’expressar la seva experiència vital, és a dir, la percepció conscient i inconscient de la realitat física i social que l’envolta.
Quan Viaplana abandona la carrera de psicologia per dedicar-se a la pintura, ho fa en un moment en què aquest llenguatge expressiu està fortament qüestionat i hi ha qui el dona per acabat. Pintant no és pot dir res més del que ja s’ha dit, s’han de buscar altres llenguatges per seguir explorant i fer de la creació artística un camí de recerca i canvi. Però a Viaplana li agrada la pintura i, malgrat que compren que, efectivament, no serveix de res repetir una i una altra vegada el mateix discurs creatiu variant simplement la forma de la frase, que la tasca de l’artista ha de ser una altra, si no, es converteix en un artesà, malgrat que accepta el plantejament crític que qüestiona la pintura, no creu que com tècnica expressiva estigui esgotada. I aleshores, amb el repte de demostrar que es pot seguir pintant, empren un camí que el tanca al seu estudi assajant tècniques que li siguin útils per expressar el missatge que vol transmetre a la societat. I paral·lelament a aquest treball d’exploració tècnica i perfeccionament, s’explora a si mateix per arribar a oferir una veu sincera i compromesa amb ell i el moment en el qual viu. Jo diria que aquesta ha estat la gran tasca de Viaplana i de la qual se n’ha sortit.
En aquest recorregut, Viaplana passa per diferents moments i empren camins que s’esgoten, però, alhora, n’obra de nous. La seva obra és una renovació permanent, marcada per una perfecció tècnica cada vegada més aconseguida. I això és el que es percep davant d’un dels seus quadres malgrat que l’abstracció et confongui i creï perplexitat. Encara que no acabis d’entendre la intenció —resulta molt difícil comprendre una abstracció—, l’obra t’arriba, t’emociona per l’harmonia de traços i colors, per l’encertada disposició de les taques, pel joc de llums i ombres, pel que el títol suggereix. (L’art abstracte és un món de suggeriments). L’obra de Viaplana ve a ser una mena de transmissió de sensacions, i és l’espectador qui troba la resposta a allò que l’artista planteja, una resposta que no és única. El mateix Viaplana ho diu: «De vegades les obres sorgeixen de la casualitat, o del atzar, d’una taca, de qualsevol fragment d’imatge extret d’una publicació. Tampoc correspon a l’artista buscar-hi gaires més explicacions o significats, em penso. Tan sols ens cal deixar-nos portar pel que sabem fer i fer-ho tant bé com puguem. Al capdavall, l’anàlisi i les possibilitats significatives d’una imatge són quasi infinites.»
Hi estic d’acord. Salvant les distancies qualitatives i el camp expressiu, jo actuo igual amb l’escriptura. Crec que l’artista és un ésser intuïtiu per naturalesa, i és quan es deixa dur per aquest subconscient adquirit quan aconsegueix el millor registre; això sí, sempre que el domini del llenguatge li permeti una expressió òptima.
L’exposició Els llocs de la pintura es pot veure fins a principis de maig.
