Walking Córdoba

Aquest Nadal he estat a Córdoba. Córdoba és una ciutat de ribera. Situada originàriament al marge dret del riu Guadalquivir, avui s’estén per ambdós marges i s’ha convertit en una ciutat àmplia i moderna. Però l’encant principal de Córdoba radica en el seu passat, del qual en queden els vestigis que li donen caràcter i singularitat.

El pont sobre el riu Guadalquivir és l’element arquitectònic més imponent del període de dominació romana, quan Córdoba va ostentar la capitalitat de la Hispania Ulterior i de la Bética. Precisament, el nom de la província romana deriva Bætis, que era com els romans anomenaven el riu. Pel pont passava la Via Augusta, la calçada més important de la Hispania, que comunicava Corduba amb Roma. Al llarg dels més de 2000 anys d’història, el pont romà ha patit esfondraments, reformes i modificacions, però sempre ha conservat la fesomia original, amb la qual s’ha convertit en un símbol de la ciutat. Avui, set ponts més, la majoria de construcció recent, han deslliurat el vell pont romà de la servitud del trànsit rodat i s’ha convertit en un passeig per a vianants suspès sobre les aigües de “el gran riu”, que és el que significa wadi-al-Kibir.

En un salt de deu segles passem de capital romana a capital de l’Islam. Després de l’ocupació del sud de la península pels àrabs a començament del segle VIII, Córdoba va esdevenir capital d’al-Andalus el 716, d’un emirat independent el 756 i del Califat de Córdoba el 929. D’aquest brillant moment històric data el monument més significatiu de la ciutat: la mesquita; bona part de les muralles i, sobretot, un casc antic de carrerons estrets i tortuosos, places minúscules i patis ombrívols, on sovint remoreja la frescor aquosa d’un brollador. Al llarg de més de cinc segles, durant la majoria dels quals conviuen en la ciutat musulmans, jueus i cristians, Córdoba es va convertir en un focus cultural important, amb l’aportació de dos grans pensadors: Averroes i Maimònides; l’un musulmà i l’altre jueu.

A 8 km a l’oest de Córdoba, les restes de Madinat al-Zahrā (Medina Azahara), la “ciutat brillant”, formen el conjunt arqueològic més important d’arquitectura civil hispano-musulmana. Aquesta ciutat, assentada als pendents de la serra de Córdoba, la va manar construir Abderrahman III l’any 936 com un acte d'afirmació del seu poder una vegada proclamada la independència política i religiosa del Califat de Córdoba respecte de Bagdad. La visita a les seves ruïnes, previ pas pel modern recinte d’interpretació, constitueix una immersió en la història de Córdoba i de la península Ibèrica, i contribueix a comprendre el seu brillant paper dins de la cultura islàmica.

La conquesta cristiana l’any 1236 per Ferran III de Castella inicia un nou període polític i cultural de la ciutat, que també deixa el seu rastre monumental. La mesquita es converteix en Catedral, s’aixeca l’Alcàsser dels Reis Cristians, amb el seus jardins, s’amplien les muralles i tota una sèrie d’esglésies, palaus i cases nobles s’insereixen o dilaten l’entramat urbà. Sovint, en aquesta transformació es juxtaposen elements de les diferents tradicions culturals que conviuen a Córdoba amb resultats que doten la ciutat d’una forta personalitat.

Caminar pel casc antic de Córdoba és un constant descobriment d'imatges i racons que captiven per la seva harmonia i pulcritud. I no em vaig poder estar d'intentar perpetuar la mirada a través de l'objectiu de la càmera.