La vaig conèixer un vespre en un lliurament de premis al qual hi assistia com a perdedor. M’havia presentat al premi i el jurat havia considerat una altra obra millor que la meva, cosa que ja m’ha passat altres vegades. Fer acte de presència com perdedor a un lliurament de premis és sempre un posició incòmoda. El més freqüent és que els perdedors no s’hi presentin tot i ser-hi convidats i paeixin la derrota en solitud. Si tires d’orgull, desqualificant el jurat; si tires d’humilitat, amb el propòsit de continuar i procurar fer-ho millor. Anava sol, com m’agrada a anar sovint, i com tampoc no coneixia ningú, em vaig instal·lar en un lloc enretirat i discret del pati de butaques. I va començar la cerimònia.
No recordo ben bé l’ordre, però crec que primer va ser la música i després la paraula. I la paraula va prendre la forma de versos recitats per rapsodes locals, i entre els versos en van destacar uns d’una manera impensada que em van rescatar del ritual protocol·lari i de la condició de perdedor i em van convertir en protagonista del moment. Perquè les paraules que sentia em descrivien en aquesta lluita sorda que visc des de ben jove i que tant m’està costant de conduir a bon port ―si és que en algun moment hi he d’arribar. Una lluita plena de dubtes i vacil·lacions, de desconfiances i incerteses, d’encerts i desencerts. Era com si el poeta ―poetessa, en aquest cas; però aleshores no ho sabia― em conegués i m’hagués descrit per dins en un grapat de versos. M’acabaven de fer una radiografia de l’esquelet de l’ànima. I des d’aquell mateix moment només vaig tenir una idea: saber qui era el radiòleg. Per això, quan la cerimònia es va acabar i va arribar el moment del lunch, després de felicitar la guanyadora, com pertoca a tot bon perdedor, vaig preguntar a un dels organitzadors qui era l’autor del poema Hipertensió, que s’havia recitat durant l’acte. «És l’Anna Gual. Vols que te l’ha presenti?». I naturalment, vaig dir que sí.
L’Anna Gual és espigada i bonica, amb una mirada franca i un somriure fresc gratificants, i molt jove ―almenys m’ho sembla; tot i que val a dir que darrerament gairebé tothom m’ho sembla. Desconeix la presumpció i actua amb la senzillesa d’un camarada que comparteix amb tu aquesta passejada per la vida. Res de languidesa impostada, tan recurrent en una poetessa, ni del distanciament superb tan propi d’una diva; però tampoc no sembla tímida. L’Anna és simplement ella mateixa; una noia de Vilafranca que escolta el món i que s’escolta, que explora per fora i per dins atenta a una veu que la majoria no sentim. El seu millor registre és la sensació transcrita, el sentiment descrit amb l’eina del llenguatge, el batec interior fixat damunt paper en blanc i negre. Sovint en té prou amb molt poc; però tampoc erra quan s’allarga. Sap de la mesura i evita la desmesura, tan aliena a ella. I quan escriu, medita i no medita, que és una combinació perfecta.
He llegit bona part de la seva poesia i m’agrada, però no puc evitar sentir una predilecció especial pel poema que em va venir a rescatar de la resignació conformada del perdedor per reinserir-me en el camí del repte, del meu i del seu, que és l’escriptura, en prosa o en vers, poc importa, però una escriptura sentida i viscuda, que t’aboca a la hipertensió. Una hipertensió de per vida i que no es medica.
Hipertensió. (Implosions. La Breu Edicions, Barcelona, 2008). La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc. // Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viuré sense escriure? // Així que la pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc, / perquè vull escriure, i no hi ha escrit sincer / sense que el cap del que escriu / exploti. // I per això tot el que faig / és a pressió i porta problemes, / perquè els problemes / són moviment, són lluita, són motor. // I per això tot el que faig / és a pressió i porta problemes, / perquè els problemes són inspiració. // I el viure surant / que se'l quedi un altre, que jo vull / menjar / terrossos de terra. // I la cuirassa transparent / que la vesteixi un altre, que jo vull / enganxar-me / els dist a cada porta, / que jo vull entrar a un tornado i donar voltes / i tirar-me a un riu cabalós / i que se m'emporti. // La probabilitat de quedar-m'hi / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc, / perquè si vull escriure he de viure i no patir / per si se'm para / el cor.
Per als qui vulguin conèixer la personalitat i l’obra d’Anna Gual, enllaço amb la seva web.
(Fotos baixades d’internet)