Tret d’un final cristianament feliç, d’acord amb l’època, Jane Eyre és una novel·la tràgica i rebel. La tragèdia s’incorpora al personatge de bon començament amb la mort dels pares i una família adoptiva que no la vol i li fa la vida impossible fins que se la treu de sobre. A l’orfenat on va a parar les coses no milloren gaire fins que una epidèmia de tifus fa estralls entre les alumnes malnodrides i porta canvis en la direcció de la institució benèfica. A partir d’aquest moment les coses canvien per a la jove protagonista i viu un període tranquil tant a l’escola, on acaba fent de professora, com en la feina d’institutriu que aconsegueix després.
Al llarg d’aquests primers capítols el relat recorda l’obra de Dickens, del qual Charlotte Brontë és contemporània. Però a partir de l’arribada a la mansió de Thornfield la novel·la fa un gir i esdevé una minuciosa anàlisi de l’ànima humana, exposada a través dels protagonistes. Jane Eyre sent néixer un amor intens i profund cap al seu amo, Edward Rochester, malgrat la resistència que oposa al sentiment. Tota l’evolució d’aquest enamorament, que acaba sent mutu, és un joc deliciós de diàlegs plens de subtilesa, amb els quals Charlotte Brontë posa de manifest la seva crítica a una societat patriarcal que menysté la dona i l’aparta dels rols de rellevància. Al capítol XII escriu: “No se sap quantes rebel·lions, deixant a part les polítiques, fermenten en les masses vives que poblen la terra. En general se suposa que les dones són molt quietes: però les dones tenen els mateixos sentiments que els homes: els fa tanta falta exercir les facultats i tenir un camp per als esforços com als seus germans; les restriccions molt rígides i l’estancament absolut les fan patir tant com als homes, i els seus privilegiats companys d’espècie són ben egoistes quan afirmen que les dones s’han de limitar a fer pastissos, fer mitja, tocar el piano i brodar bossetes.”
Reprodueixo un paràgraf tan llarg perquè en aquest paràgraf hi ha l’essència del missatge de Charlotte Brontë en favor de l’emancipació de la dona i de la igualtat de gènere. Actitud que està present en tota la novel·la i que argumentalment es posa de manifest en el fet que Jane Eyre, lletja i menuda, rebutja les propostes de matrimoni de dos homes socialment respectats, de característiques ben oposades —dos models masculins ben diferenciats—, que ella estima i admira, però pels quals no està disposada a renunciar ni a la dignitat ni a la independència. No em casaré per assumir el paper que ells m’assignin; el paper el vull escollir jo, sembla que ens vulgui dir. I així ho fa.
Tenint en compte el moment històric —primera meitat del segle XIX— i la societat que l’envolta —l’Anglaterra rural i puritana, en la qual el seu pare és un ministre del Senyor—, el convenciment i l’audàcia de Charlotte Brontë a l’hora de plantejar-se i escriure aquesta novel·la és admirable. Però la meva admiració no es limita a l’actitud i el pensament, sinó que es fa extensiva al seu estil literari i a la seva capacitat de narrar. Perquè la tesi de la novel·la està embolcallada de tal manera que fascina i sedueix per la seva agudesa dialèctica i sensibilitat davant d’una naturalesa que coneix bé i descriu amb precisió i mestria per contrapuntar estats d’ànim i emocions de la protagonista. És la pròpia Jane Eyre qui ens narra la seva història i ho fa amb una veu mesurada i serena fins i tot en els moments de més gran exaltació romàntica. Penetració psicològica i claredat a l’hora d’exposar-ne els resultats amb la ploma són dos més dels mèrits d’aquesta extraordinària escriptora anglesa.
Per acabar m'atreveixo a dir, malgrat no haver-les vist totes, que les nombroses adaptacions cinematogràfiques i televisives que s'han fet de Jane Eyre són una simple aproximació a una obra creada per ser llegida.