Plou. I la perspectiva és que continuï plovent demà i demà passat. I fa fred. Tenim l'estufa de llenya encesa des del matí a la nit i a penes aconseguim arribar als vint graus a la sala; més enllà, la casa està més freda. Jo em refugio a l’altell i llegeixo, escric i miro fotografies per penjar-les a Instagram. Perquè des del mes de juny formo part de la gran família global d’Instagram.
Des que m’he incorporat a aquesta xarxa social he reprès amb gust l’activitat fotogràfica, que darrerament havia deixat de banda. Hi penjo una foto cada dia. Va ser l’editora de Columna qui em va recomanar que ho fes, que si no estàs a Instagram avui dia no ets ningú. Facebook està en decadència i Twitter és una olla de grills; Instagram i You Tube són les millors opcions d’aparador. La idea és aconseguir un grup de seguidors que, arribat el moment de la publicació d’Atlàntic, es puguin fer ressò de l’aparició de la novel·la. Aquesta és la idea, però no sé si hi vaig ben encaminat. Perquè, de moment, gairebé tots els seguidors que aconsegueixo són fotògrafs, més interessats per les fotos que penjo que pels textos amb què les il·lustro per acreditar el meu bon quefer literari.
Ja fa més d’un mes que soc a Son Bauló i en aquest temps m’he ocupat poc de la finca. M’he limitat a tallar l’herba dels espais per on transitem més, passar el motocultor a l’hort i fer llenya, que consumim a un ritme endimoniat. Per sort, o per desgràcia, els ametllers morts per la Xylella fastidiosa ens garanteixen el proveïment de fusta per uns quants anys.
I parlant de desgràcies naturals, l’escarabat morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus) ha fet acte de presència a Son Bauló i les seves larves blanques i molsudes han atacat, voraces, una de les dues palmeres que tenim fins a un punt tan crític que he optat per eliminar-la. En vaig tallar la copa, que era on hi havia més larves, i estic esperant que en Miquel arranqui el tronc amb el tractor per cremar-lo.
També hem fet unes quantes caminades per la serra de Tramuntana, el Raiguer, s’Albufera, la finca pública de Son Real i la platja de Muro, i hem pujat al puig de Sant Martí un parell de vegades. Caminar a l’aire lliure és la fórmula que hem adoptat per veure’ns amb els amics en temps de pandèmia i a mi em proporciona motiu per fotografiar.
Quant a lectures, tot i que vaig portar dos llibres d’Italo Calvino que havia adquirit poc abans de venir, m’he estat llegint tres novel·les que vaig treure de la biblioteca de Can Picafort. Totes tres escrites per dones: Atrapa la llebre, de Lana Bastašić, No soc aquí, d’Anna Ballbona i Reflexos en un ull daurat, de Carson McCullers. I no hi ha hagut color. Tot i la bona premsa de les dues primeres, l’escriptora nord-americana s’ha imposat pel sentit narratiu, profunditat psicològica i estil literari. Reflexos en un ull daurat és una bona novel·la que juga la carta del thriller psicològic amb prou personalitat com per eludir l’etiqueta. Després de llegir-la he sabut que John Huston en va fer una adaptació cinematogràfica amb Elizabeth Taylor i Marlon Brando com a protagonistes l’any 1967. Em deleixo per veure-la. Quan sigui a Barcelona miraré de trobar-la en alguna plataforma.
Per cert, torno la setmana vinent i em penso que, tal com estan les coses, tindré temps de sobres per mirar pel·lícules, llegir i fer tot el que es pot fer per entretenir-se sense sortir de casa.