De l'aeri Penyal des Migdia a la fondalada de Clot de Déu
He canviat d’any a Mallorca discretament reclòs a Son Bauló amb la Isabel. La nit de Cap d’Any vaig triar els grans de raïm massa grossos i no me’ls vaig poder empassar al ritme de les campanades; ben bé vaig trigar cinc minuts més del compte. Crec que ben poques vegades ho he aconseguit, i quan ho he fet, ha estat a base d’empapussar-me i acabar amb les galtes inflades com un hàmster. Però així no s’hi val. Els grans de raïm te’ls has d’empassar al ritme del batall. El meu pare era impecable en la realització d’aquest ritual, fins i tot es permetia el luxe d’actuar amb parsimònia, marcant el moviment de dur-se el gra a la boca amb la solemnitat que requereix el moment. De primer, jo no m’ho creia, que se’ls hagués empassat, i li feia obrir la boca per veure si tenia els grans amagats. Però no, els havia anat engolint rítmicament un per un, i quan encara no s’havia apagat el ressò de la darrera campanada, ja hauria pogut tornar a començar. “De gran, també ho podré fer”, pensava jo. Però no, no ho puc fer, no he heretat aquesta habilitat del meu pare.
Aquests dies hem fet dues caminades per la serra de Tramuntana que m’han proporcionat una visió magnífica dels seus dos trets principals: l’alçada espectacular ran de mar i el modelat càrstic del seu roquer.
El dia 27 de desembre, tot just l’endemà d’haver arribat a l’illa, en Pep i l’Elisenda ens van portar a l’estreta carena que va del Penyal des Migdia (1.356 m) al Puig Major (1.436 m). Hi vam pujar per la Coma de n’Arbona. El camí s’agafa al km 38,6 de la carretera M-10, tot just passar el pontet que supera el solc del torrent des Racó, a l’esquerra. Això si véns de Sóller. Si véns de Lluc, te’l trobes a la dreta, uns 800 m després de sortir del túnel que travessa la serra de Son Torrella, després d’haver passat per la base militar. La caminada no és llarga ―uns 5 km entre anada i tornada―, però sí molt dreta, especialment en l’ascensió a la carena des de la carretera al Puig Major, que has d’acabar grimpant. El desnivell no arriba als 600 m, però els 200 últims són durs. Durant la primera part del camí, que puja fent grans ziga-zagues, et trobes dues cases de neu de grans dimensions i, quan arribes dalt de tot de la coma, el panorama és esplèndid, amb el Puig Major a l’esquerra, la vall de Cúber i el puig de Massanella (1.365 m) a la dreta. Però l’apoteosi final té lloc quan corones els 1.398 m del punt més alt de la carena i tens tota l’illa al teu davant i el blau immens de la Mediterrània a l’esquena.
El dia 3 de gener vam fet l’estrena del 2016 amb la caminada a Clot de Déu. Aquí l’atractiu no són les vistes dilatades, sinó els racons ombrívols i trencats del Rellar de Són Marc. Rellar és un sinònim local de rascler, i un rascler és un modelat geològic típic dels relleus càrstics. Amb l’aigua de la pluja, la roca carbonatada reacciona i es dissolt, i és capaç de modelar paisatges espectaculars amb roques profundament acanalades i fracturades en grans blocs en equilibris impossibles. Això és el que es veu anant cap a Clot de Déu.
Racons ombrívols i fantasmagòrics, poblats d’alzines i matolls que arrelen en les esquerdes i fan clapa en els replans on s’ha acumulat l’argila que la roca ha deixat anar en dissoldre’s. La fondalada de Clot de Déu és un d’aquests replans, en aquest cas ampli i circular ―dolina és el nom tècnic―, envoltat d’un roquissar abrupte, al fons del qual, en algun moment del passat, algú hi va construir una casa i hi va conrear. Un antic canal colgat, tanques de pedra seca i restes de petites marjades són testimoni de l’activitat de la gent esforçada que va viure en aquest remot racó de món i el van fer produir. Avui, la casa està enrunada i l’única activitat de la que hi ha rastres és la de caçadors i excursionistes.
El paratge es troba a la capçalera de la vall d’en Marc, al peu del Tomir. Una manera d’arribar-hi és prendre per la pista que, venint de Pollença, surt de la carretera Ma-10 per l’esquerra, a l’altura del Km 5,3 ―antic camí de Pollença a Lluc, per on ara circula el GR-221― i, després de fer uns 2 km, deixar el cotxe just a l’entrada de Cal Melcion. Aquí s’agafa un camí a la dreta que ens condueix fins al torrent, que hem de resseguir i travessar en arribar a una tanca metàl·lica i continuar per l’altre costat seguint la traça i les fites que, de tant en tant, ens orienten. Durant el recorregut, que en Tomeu va saber trobar malgrat ser força intricat, es pot veure un esplèndid forn de calç i diverses sitges de carboner, dos dels aprofitaments tradicionals de la serra de Tramuntana. De fet, bona part de la sendera que vam seguir per ascendir cap a Clot de Déu era el camí de ferradura que pagesos i carboners feien servir per accedir a l’indret. Algun petit tram encara conserva rastres de l’empedrat. Però malauradament està molt malmès i és difícil de veure. El dia gris que ens va fer va contribuir a accentuar l’atmosfera de solitud i misteri que envolta el paratge i que desvetlla la imaginació. Vaig aprofitar una clariana per fotografiar amb sol l’abrupta paret de pedra que tanca la fondalada pel nord i que se supera pel coll des Moixarrins, on hi ha les restes d’una antiga fortificació. Però nosaltres no hi vam anar. Ens queda pendent.
