Per la Serralada Litoral. Burriac

1. Cabrera de Mar – castell de Burriac – Turó de l’Infern – Montcabrer – Cabrera de Mar. (Distància: 10 km / Durada: 2,30 hores)

El castell de Burriac és un dels indrets més visitats de la Serralada Litoral. La silueta de la seva torre coronant un turó de 401 m perfectament cònic és, potser, la imatge més emblemàtica de la comarca del Maresme. S’hi pot accedir còmodament i en poc temps des de Cabrils, Cabrera de Mar o Argentona. Opto per Cabrera de Mar.

La població de Cabrera de Mar està situada al peu mateix de la muntanya, en una mena d’ampla fondalada encarada a mar que delimiten el Montcabrer, el turó de Burriac i el turó dels Oriols. Deixo el cotxe a l’aparcament de la riera i començo a caminar. Passo per l’església parroquial –dedicada a Sant Feliu, patró del poble– i tiro amunt pel camí de Can Segarra. M’aturo al jaciment arqueològic de Can Modolell. Està tancat i em diuen que tan sols l’obren una vegada al mes. Em sembla molt poc per a la inversió que hi han fet i decideixo visitar-lo pel meu comte. Pujo un marge, salto la tanca i em colo dins. L’excavació ha posat al descobert restes ibèriques, romanes i de la baixa edat mitjana.

Continuo pel camí de Can Segarra fins que trobo un cartell que m’indica que estic en un jaciment arqueològic, en aquesta cas, sense excavar. Abandono el carrer asfaltat i començo a pujar muntanya amunt per un corriol poc marcat. Tot el vesant és ple de petits replans defensats per murets de pedra que formen part de l’extens poblat ibèric de Burriac, que anava des d’aquí fins a la part baixa del poble. M’engresco i començo a errar muntanya amunt buscant restes arqueològiques. Són incomptables. Aquí, allà, miri on miri veig filades de pedres que m’imagino que són de construccions ibèriques. 

Hi perdo força estona en aquest vagareig. Finalment, quan, ja bastant amunt, em topo amb una sendera ben marcada, la segueixo amb la intenció de no abandonar-la fins que arribi al cim, si és que hi va. I si no hi va aquesta, hi anirà un altra. De fet, tot el vessant sud del turó de Burriac és ple de camins i corriols que, per un lloc o per un altre, et duen fins a dalt. Jo vaig a parar a la pista que puja al castell pel darrere i que ve d’Argentona. I la segueixo fins arribar-hi.

El castell és ple de famílies amb gossos i criatures i no m’hi estic gaire, el temps just de fer unes quantes fotografies i llegir un parell de cartells informatius. L’edificació data del segle XI i inicialment se’l coneixia com castell de Sant Vicenç, que era el sant al qual estava dedicada la capella. El segle XV es va reformar i ampliar, i el van ocupar fins al segle XVIII. La capella va continuar en culte fins al segle XIX. Un fort contrallum dificulta la contemplació de la plana litoral; en canvi, cap al nord, la visió d'Argentona presdint la seva vall amb el Montseny al fons és magnífica. 

Em despenjo per un corriol força vertical cap a la font Picant. Possiblement d’aquesta o d’alguna altra font de la zona provenia la famosa “agua de Burriach”, una marca d’aigua mineral de la meva infantesa que s’embassava a Argentona. Mirant de trobar-ne alguna referència a Internet veig que per una ampolla amb el tap de llauna –la xapa– un col·leccionista ha pagat 28 € en una subhasta.

A l’altura de la font, agafo una pista ascendent que em du fins a la carena del Montcabrer. Abandono la pista, que baixa cap a Cabrils, i seguint un camí ben traçat continuo per la carena fins al turó de l’Infern (325 m) i el Montcabrer (307 m). Des de tots dos punts la vista sobre l’estreta plana litoral del Maresme és esplèndida. Als meus peus s’estenen les cases, els camps i les platges dels termes de Vilassar de Mar, Cabrera de Mar i Mataró; al fons, el dilatat horitzó de la Mediterrània.

Torno enrere i poc després del turó de l’Infern veig un corriol amb traces de rodes de bicicleta de muntanya que baixa en direcció a Cabrera de Mar; no dubto en agafar-lo. I seguint les traces per entremig del bosc de pins arribo a la població i al cotxe.