Walking Barcelona

Montjuïc: muntanya sagrada, sentinella i mirador de la ciutat

La muntanya de Montjuïc està tan estretament vinculada a la història de Barcelona i a la meva personal que no puc deixar de veure-la com un espai proper, per al qual m’agrada transitar de tant en tant. En les meves caminades per Montjuïc tinc uns quants itineraris subjectes a modificació en funció d’interessos puntuals i les ganes de caminar, però tots ells comencen invariablement a la plaça d’Espanya, pugen per l’avinguda de María Cristina i acaben al castell. De tornada, unes vegades tiro cap a Miramar i baixo pels jardins de Mossèn Costa i Llobera, i d’altres opto per resseguir el fossat del castell i, per caminals i corriols solitaris, vaig a parar al cementiri.

Plaça d'Espanya i les Arenes

La vinculació de Montjuïc a la història de la ciutat comença amb un poblament iber de la muntanya, que els romans comparteixen fins que es traslladen al pla i creen la primitiva Barcino en el turó de Mont Tàber. Aleshores, Montjuïc encara era una petita elevació aïllada que penetrava en el mar entre les desembocadures del rius Besòs i Llobregat, als peus de la qual hi havia un petit port.

El creixement de la Barcelona medieval en el pla significa el despoblament de la muntanya, que conserva únicament un valor estratègic i sagrat. El primer castell que s’hi va construir ―anomenat castell de Port― data del segle XI; el va succeir una talaia ―la torre del Farell―; i en el segle XVII es construeix la primera fortificació que, ampliada i remodelada successivament arribarà a conformar l’actual recinte del castell de Montjuïc.

El caràcter sagrat de la muntanya queda reflectit en la pròpia etimologia del nom, que prové de Mons Judaicus ―Muntanya dels Jueus―, i fa referència a la seva funció de cementiri per a la comunitat jueva medieval. Per als cristians va ser un lloc d’un cert eremitisme, amb nombroses ermites i capelles repartides per la muntanya, que l’obertura d’un grapat de pedreres a partir de la segona meitat del segle XIX va fer desaparèixer. (Per cert, un rebesavi meu hi va treballar, a les pedreres). De totes, la devoció que més ha perdurat ha estat la de Santa Madrona, a la qual ha estat dedicada una parròquia al barri del Poble-sec. A finals del segle XIX, aquell primitiu cementiri jueu, va esdevenir cristià; des d’aleshores, el Cementiri del Sud-oest ―nom oficial del cementiri de Montjuïc― s’ha convertit en el principal cementiri de la ciutat.

En el primer quart del segle XX, el desenvolupament industrial de Catalunya i la voluntat de polítics i empresaris de convertir la capital catalana en el centre d’un gran esdeveniment comercial van canviar la fesomia de la muntanya en convertir-la en la seu de l’Exposició Internacional de 1929. Gran part de la urbanització del nord-oest de Montjuïc, des de la plaça d’Espanya fins a l’antic Estadi Municipal i jardins adjacents, daten d’aquest moment. Com també el funicular ―inaugurat l’octubre de 1928― i, tot i que amb retard, el telefèric ―va començar a funcionar l’any 1931.

L’última gran remodelació de Montjuïc ha estat arran dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. Tot una sèrie de millores en l’accés a la muntanya, juntament amb la rehabilitació i construcció de nous espais i edificis fan possible la integració definitiva de Montjuïc a la ciutat com un espai verd amb una àmplia oferta cultural, esportiva i d’oci.

El meu vincle personal amb Montjuïc s’estableix a través del barri del Poble-sec, on vaig néixer i on vaig passar la infantesa i l’adolescència. Els meus primers records estan lligats a aquell barri aixecat al faldar de la muntanya, de carrers costeruts i places inclinades, on vaig anar a escola, vaig jugar al carrer amb els amics i vaig descobrir l’amor ―platònic, naturalment. De ben menut, el meu pare, gran aficionat al futbol, em duia els diumenges al matí al camp del Poble-sec ―avui de la Satàlia en record de la pedrera on es va assentar. Allà jugava a bales o a pilota sol o amb algun altre noi tan indiferent com jo al partit que es disputava. Cada Dimecres de Cendra anava a Can Valero amb el avis a berenar i complir amb la tradició d’enterrar la sardina. D’aquella muntanya, plena de barraques i gitanos, baixava el Pinchauvas amb el seu sac amb paraigües vells carregat a l’esquena i seguit de la dona i un grapat de criatures brutes i esparracades. A mi el personatge i la seva família em tenien terroritzat. Ja de més gran, alguns matins durant les vacances d’estiu, un amic i jo pujàvem a esmorzar a la font del Gat i matàvem l’avorriment voltant i xerrant de pel·lícules, de festes i de noies. Aleshores, no es feia jogging ni running, ni estava de moda circular en bicicleta, i les avingudes i els passeigs eren deserts i solitaris. De vegades, la mala fama d’algun indret de la muntanya atreia els nostres passos i posava emoció a la caminada. Però mai no ens va passar res d’extraordinari ni vam ser objecte de les provocacions obscenes que asseguraven els companys de l’institut.

L’any 1965 els meus pares van canviar de barri i Montjuïc es va allunyar de mi. Ara, quan hi vaig, no puc deixar d’evocar-hi records que intento relacionar amb l’espai actual. Però la muntanya ha canviat tant que sovint no sé on ubicar-los.