Walking Como

Com ja vaig esmentar en una nota anterior (02/07/2015), el mes de juny passat la Isabel i jo vam fer un viatge a Itàlia. Van ser deu dies trepidants, que es van iniciar amb una estada de 24 hores a la petita ciutat llombarda de Como ―84.677 hab (01/01/2015).

Como està situada a l’extrem de la pota oriental de la y grega invertida (ʎ) que dibuixa el llac homònim. Donada la seva antiguitat ―data de l’època romana―, hem de suposar que ha estat la ciutat qui ha donat nom al llac i no a l’inrevés. El passat romà de Como es reflecteix en el traçat en quadrícula de la ciutat vella, perfectament visible des de les altures de Brunate. Des d’aquest petit poblet enfilat al capdamunt de les verdes muntanyes que delimiten el llac ―s’hi pot accedir en un curt trajecte de funicular―, la vista sobre la ciutat i el llac és espectacular. I no cal pujar fins al Faro Voltiano per tenir bones panoràmiques, com em va fer pujar la Isabel; des de qualsevol dels miradors que hi ha pels voltants de l’estació del funicular es pot admirar a vista d’ocell el traçat urbà de Como amb el Duomo destacant-se com un pastisset de rebosteria i el lungolago amb els passeigs, els jardins, els embarcadors, el port esportiu i el Tempio Voltiano; al fons, la Villa Olmo ens recorda que, des de fa més de tres segles, les ribes del llac de Como han estat escollides per aristòcrates, artistes i burgesos, la jet-set que en diem ara, com a residència d’estiu.

Des del funicular de Brunate cap al centre de la ciutat es passa per la Casa del Fascio, de l’arquitecte Giuseppe Teragni, una obra de referència del racionalisme italià, i el Teatro Sociale, colossal edifici neoclàssic. I si vas tot passejant per la riba del llac, et trobes la Piazza Cavour i el Tempio Voltiano, una mena de mausoleu construït l’any 1927 per commemorar el centenari de la mort d’Alessandro Volta, l’inventor de la pila elèctrica, que va néixer a la ciutat. A l’interior hi ha un museu dedicat al personatge.

El nucli històric de Como és petit ―la Isabel i jo el vam recórrer en un matí. Per la part sud l’envolta una muralla medieval ben conservada, amb grans torres de vigilància. La més imponent és la Porta Torre, als peus de la qual dimarts, dijous i dissabte s’hi celebra mercat. Dins del recinte històric, els carres són estrets i hi ha boniques façanes de cases antigues, l’església romànica de San Fedele (s. XII) i la plaça del Duomo, que, quan hi arribes, et deixa bocabadat.

Al tríptic que recullo a l’interior, llegeixo que la catedral de Como és el tercer edifici religiós més gran de Llombardia, després del Duomo de Milà i la Cartoixa de Pavia, ambdues contemporànies seves. Iniciada a finals del segle XIV i acabada a finals del XVI, és una joia del gòtic italià, amb d’elements decoratius renaixentistes, com les figures de Plini el Vell i Plini el Jove que flanquegen l’entrada principal ―tots dos, oncle i nebot, fills il·lustres de la ciutat. La catedral adquireix la configuració actual definitiva la segona meitat del segle XVII amb la construcció de la cúpula.

A continuació del Duomo, constituint un front arquitectònic meravellós, hi ha el Broletto, l’antic comú de la ciutat. Aquest bell edifici data de començament del segle XIII i la construcció de la catedral el mutila en part. Quan perd la seva funció comunal a mitjans del segle XVIII, passa a ser, primer, un teatre, després, un arxiu i, actualment, seu de congressos i mostres d’art.

Però el que més em va impressionar de tot el que vam veure va ser la basílica de Sant’Abbondio. Una mica apartada del centre històric, aquesta església és d’un esplèndid romànic llombard del segle XI, el mateix romànic que inspira el nostre romànic més pur i bell ―penso en les esglésies de la vall de Boí i en Sant Vicenç de Cardona. Però la sorpresa més gran era a l’interior. Vam entrar i ens vam trobar amb un espai ampli, d’una elegància insòlita en un estil que es preocupa més per la solidesa i l’austeritat; i quan vam travessar la nau i ens vam acostar al presbiteri, l’harmonia de formes i colors dels frescos que el recobrien ens va fascinar. Escenes sagrades vistes mil vegades adquirien una força inesperada gràcies a la sensibilitat i mestria de l’artista anònim del Trecento que les va pintar. La crucifixió, l’anunciació i diferents episodis de la vida de Crist prenien sentit de nou i ens emocionaven; sants, àngels i profetes contemplaven les escenes, juntament amb una infinitat de personatges que recobrien les semicolumnes de l’àbsida; i a les voltes que el precedien, un cel lapislàtzuli ordenadament estrellat evocava la immensitat de l’univers. Vam passar els últims minuts de la nostra estada a Como en una contemplació admirada i silenciosa d’aquell espai d’espiritualitat.

En sortir, de tornada cap a l’hotel per recollir les maletes i continuar el viatge, vaig pensar que només per Sant’Abbondio ja valia la pena haver anat fins allà.